Els autocroms de Joan Masó i Valentí
Fina Navarrete (edició)
El dia 17 de març de l’any 1995, avui fa 30 anys, van ingressar a l’Ajuntament de Girona 12 autocroms de Joan Masó i Valentí procedents de la donació que el senyor Josep Fontanet i Masó va fer al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), i que se sumaven als 6 que ja havia donat l’any 1993 i a la donació de plaques estereoscòpiques en blanc i negre que havia efectuat l’any 1988.
Aquests 18 autocroms es consideren, a hores d’ara, les primeres fotografies en color de Girona i son un testimoni excepcional per a documentar com es vivia i com era la ciutat a principi dels anys 20 del segle passat.
Retrat de Paula Masó Valentí llegint en un balcó de la Casa Masó al carrer Ballesteries de Girona. 1923 (detall)
Joan Masó i Valentí (Girona, 1883-1973) va ser farmacèutic de professió i va regentar una farmàcia durant un temps fins què, en morir el seu pare, va passar a dirigir la impremta familiar del carrer de les Ballesteries de Girona. Vinculat als cercles culturals més dinàmics de les primeres dècades del segle, Joan Masó va impulsar la revista noucentista Vida i es va dedicar a l'escriptura, la geologia, la botànica i la fotografia. Vinculat al Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG), va fundar l’any 1930, juntament amb Josep Xaudiera, la secció de fotografia del grup.
El resultat de la seva activitat fotogràfica és una important col·lecció d'imatges de Girona i de diferents punts de Catalunya, de gran interès especialment pel que fa al període de 1922 a 1940. El fons fotogràfic està integrat exclusivament per fotografies estereoscòpiques, un format molt de moda durant la primera meitat del segle XX, i inclou un total de 2.091 imatges en entre negatius i positius.
Retrat de Paula Masó Valentí llegint en un balcó de la Casa Masó al carrer Ballesteries de Girona. 1923
Cal destacar que el fons té com a tema Girona des de diferents angles i situacions, sobretot pel que fa a esdeveniments socials i religiosos. Aquest fet resulta encara més interessant perquè la majoria d'aquestes imatges les va realitzar durant un període de temps molt curt, entre els anys 1922 i 1923.
No es tracta d'imatges d'un fotògraf professional sinó d'un afeccionat. Un afeccionat, però, que guardava, amb la meticulositat d'un professional, els negatius i els positius, convenientment numerats i datats, en capsetes on anotava el lloc on havien estat presos. Això ha fet possible la bona conservació d'aquest material fotogràfic i, alhora, ha permès situar cronològicament i geogràfica cada imatge. Així mateix, observant la cronologia de les fotografies ens adonem de quelcom més: les preferències o disponibilitats de l'autor a l’hora de realitzar-les. Com qualsevol altre afeccionat en tenir una càmera nova a les mans, el primer que va retratar va ser allò que li era més proper: Girona. Durant el primer any i mig, l'objectiu de Joan Masó es va centrar invariablement en la seva ciutat i no hi hagué mes que no en prengués una imatge: la Devesa, la festivitat de Corpus, la Catedral, les Fires...
La Catedral de Girona i el campanar de l’església de Sant Feliu vistos des de la muntanya de Montjuïc. 1923
A partir del novembre de 1923, Girona, com a tema fotogràfic, passa a un segon terme i la càmera es converteix en la fidel acompanyant dels seus viatges i nombroses excursions, moltes d'elles amb el GEiEG). D'altra part, les anotacions damunt dels negatius i dels positius ens permeten veure com l'activitat fotogràfica de Joan Masó formava part important del seu temps lliure. Observem, doncs, com gairebé les dues terceres parts del conjunt de les seves fotografies foren realitzades als mesos de vacances, a l'estiu, i pràcticament tota la resta a la primavera i al principi de la tardor, el millor temps per a les excursions. Els indrets fotografiats, principalment d'arreu de Catalunya, són més d'un centenar: Setcases, Camprodon, Castellar de N'Hug, la Seu d'Urgell, Barcelona, Terrassa, Montserrat i fins i tot, París.
Barques i pescadors a la sorra de la platja de l’Estartit. Al fons, les Illes Medes. 1923
Tanmateix, considerar Joan Masó com un simple afeccionat seria un greu error. La qualitat de les seves fotografies i el mateix tipus de càmera utilitzada (una estereoscòpica Stereflectoscopi Voiptlander 45 x 107) denoten un coneixement gens menyspreable del món de la fotografia. Les càmeres estereoscòpiques es caracteritzen perquè prenen dues imatges del mateix objecte des de dos punts de vista separats per una distància igual a l'existent entre els dos ulls humans. La visualització de les dues imatges simultàniament amb un visor estereoscòpic permet apreciar-ne una de sola amb efectes tridimensionals. Masó va utilitzar aquesta càmera fins al 1963, any de la darrera imatge, si bé l'activitat més important la portà a terme abans de la Guerra Civil.
Sens dubte, però, un dels aspectes més interessants de Joan Masó com a fotògraf és el fet d'haver estat el primer a Girona en realitzar fotografies en color. Els seus coneixements químics, gràcies a la seva professió de farmacèutic, tot i dirigir la impremta familiar després de la mort del seu pare, de ben segur afavoriren que experimentés els mètodes existents per obtenir imatges en color. El sistema que utilitzà fou l'autocrom en placa de vidre, el primer procediment en color disponible en fotografia, desenvolupat i patentat pels germans Lumière el 1903 i comercialitzat per primera vegada el 1907. Basat en el sistema de color additiu, consistia en recobrir una placa de vidre amb una capa de color producte d'una mescla de tres capes iguals de fècula de patata tenyides de vermell-taronja, violeta i verd. El conjunt es recobria amb un vernís i una emulsió de gelatinobromur. A l'interior de la càmera fotogràfica, la placa s'exposava al revés: la llum havia de travessar el vidre abans d'incidir sobre la capa sensible. Amb la utilització del suport plàstic, va adoptar la denominació de Filmcolor i, posteriorment, de Lumincolor quan es va comercialitzar en rotlle. Aquest procediment va perdurar fins a mitjans dels anys 30, moment en què apareixen els procediments cromogènics, com la diapositiva Kodachrome (1935).
El resultat són aquestes imatges en color realitzades totes elles entre 1922 i 1923, foren 21 autocroms estereoscòpics, dels quals se’n conserven 18 al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI). La dificultat tècnica a l'hora de realitzar-les (tres capes d'emulsió, uns dos minuts de temps d'exposició, ús imprescindible de trípode i filtre compensador de color...) i també de revelar-les, així com el seu cost, podrien haver estat determinants en la continuïtat d'aquestes experiències.
Les cases de l'Onyar, a Girona. Al centre, la Casa Masó. 1923
Tot seguit reproduïm un text de Joan Masó que fa referència a la seva activitat fotogràfica després de la feina diària a la impremta. Aquest text, corregit segons els criteris ortogràfics actuals, forma part d'un recull de proses inèdites sobre Girona escrit el 1937.
Gairebé tot es fa a la vetlla, en plegar de treballar. Hom voldria deixar la feina puntualment, però aquell client que ve a darrera hora, aquells talonaris que cal enllestir o aquell paper que s'ha d'acabar de tallar fan que hom pugi una mica més tard de l'hora assenyalada. En entrar al pis ja està tot a punt. Les mans feinejadores de la muller han tret ja tots els trastos de la taula i hi han estès el linòleum, hi han posat el fanal, les cubetes, la palangana amb aigua i el dipòsit de zenc. Les persianes ja són abaixades, penjada la cortina a la porta del rebedor i dues cadires a punt. Només falta el rellotge, que cal anar a buscar quasi sempre a les palpentes. El revelador que encara s'ha de fer fa que el temps s'escurci, però és qüestió de poca estona; aviat és a la cubeta o al tanc, i també l'hiposulfit. Es baixa el vidre vermell del fanal si s'han de revelar negatius o el groc si s'han d'impressionar positius. Quan es baixa el vermell, indefectiblement la dona troba que la cambra queda massa fosca i diu que amb els negatius no hi entén res i si és el groc el que es baixa, forçosament ha de manifestar la seca complaença de treballar amb bona claror. Quan la llum vermella fa només una mica de resplendor un parell de pams enllà, la cambra em recorda les barraques fosques que fèiem de criatures al soterrani de casa, en què calia no deixar ni una escletxa i en què la nostra il·lusió era d'estar ben quiets i junts. També ara em donen goig aquella claror esmorteïda, l'ambient de recolliment de la cambra reclosa i la intimitat de les dues cadires acostades. Jo no sé per què, però he de dir que treure les plaques dels xassissos i posar-les al revelador em fa la sensació d'una cosa nova que s'estrena i que les agafo com si les amanyagués. Deu ésser perquè aquests vidres blancs i gelatinosos han recollit les meves impressions davant d'un paisatge formós, l'afecte de persones benvolgudes o la majestat d'un monument i jo els he encomanat la seva guarda i ara ve el moment de provar llur fidelitat. Es passa mig quart d'hora en silenci, el revelatge és lent i les plaques encara són blanques. Jo tinc la inquietud, la temença de si reeixiré i la dona, si és a l'hivern, aprofita l'estona per acostar-se a l'estufa per tal d'escalfar-se les mans enfredorides o els peus gelats. Uns minuts més i les plaques ja donen senyals de vida. Els negres surten amb fermesa i tinc la partida guanyada. Els blancs comencen també a desvetllar-se i ensenyen llur tresor. Talment semblen poncelles que es vagin esbadellant. Aquestes flors, però, són de poca durada, es marceixen ràpidament i perden la blancor en pocs instants; un tel gris les embolcalla i ja no es veuen llurs detalls. S'han de treure del revelador i si les ensenyo a la dona i li demano el seu parer, em contesta invariablement que no hi veu res i que res no hi entén. Quan les flors són ben esmorteïdes passen al fixador i ací fruiten i maduren en pocs minuts. La llum blanca ja pot envair la cambra. Davant del fanal són examinades les plaques una a una i generalment la collita és bona. Cada placa és un formós penjoll de raïm que l'endemà o un altre dia donarà un bon glop de vi bo. El dia que toca fer diapositives gairebé es fan els mateixos preparatius, però avui la llum és groga i ens repartim la tasca. Són discutits els temps d'exposició i de revelatge. Les plaques es posen a la cubeta de tres en tres o de quatre en quatre i hi ha expectació per les primeres; fa tants de dies de la darrera tongada! De vegades, sense cap motiu, hom s'inclina a exposicions llargues i els positius surten més vermellosos del que es voldria o tiren a verdós per massa curtes. Així que les primeres vistes són fixades, hom les mira a plena llum i ben satisfet no s'hi està pas mai. Com que en eixugar-se canviaran i pujaran de to hi ha sempre el dubte i el temor de no fer-ho com cal. Amb tot es té la impressió que quedaran bé i hom ja es deleix per veure-les. Aquells penjolls de raïm han estat premsats i n'ha rajat el vi bo esperat; l'endemà nosaltres dos en farem el tast i després, en altres dies, els parents i alguns bons amics seran convidats a provar-lo".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada