Gisela Vicens
Aurora Bertrana (Girona 1892-1974), va ser una figura clau en la cultura catalana del segle XX, amb una vida marcada per l’experiència de la guerra i l’exili i la passió per la música, la literatura i els viatges. La seva obra literària inclou novel·les, memòries, cròniques viatgeres, conferències i articles. Al llarg de la seva vida la premsa gironina va seguir la seva evolució com a escriptora i com a dona compromesa amb la cultura i la societat del moment. La premsa local, especialment diaris com el Diari de Girona d’Avisos i notícies, L’Autonomista, i Los Sitios de Gerona, va ser testimonis i difusors de l’evolució de Bertrana, des dels inicis fins a la seva maduresa literària, així com de la seva implicació en els esdeveniments socials i culturals del moment.
Barceló / El Punt. Aurora Bertrana, 1969
Joventut i primers passos artísticsLa primera aparició d’Aurora Bertrana a la premsa gironina es produeix quan, amb tan sols 15 anys, va ser proclamada Reina dels Jocs Florals de Girona l’1 de novembre de 1907. El Diari de Girona d’Avisos i notícies, Lo Geronès i La Lucha van recollir amb detall aquesta celebració, destacant la seva joventut i la bellesa. La coronació com a Reina d’aquests Jocs Florals, on va ser acompanyada per una cort de nenes, entre les quals es trobava la seva germana Helena, va marcar el primer moment en què la premsa local va reflectir el seu nom i connexió amb la cultura gironina, una connexió que perduraria al llarg de la seva carrera.
La Lucha, 2.11.1907, pàg. 2
Aurora Bertrana va iniciar la formació musical a Girona i la va continuar a Barcelona i a Ginebra. A Barcelona, quan ja tota la família s’hi havia traslladat, mentre estudiava música també en donava classes i feia concerts de violoncel a Barcelona i Girona. El 1922 se’n va anar a estudiar música a Ginebra i poc després es guanyava la vida tocant amb el Trio de senyoretes, entre 1924 i 1925. El Diari de Girona d’Avisos i Notícies va recollir l’anunci de diversos concerts que va oferir al Casino Gerundense els anys 1914 i 1915.
Diari de Girona d’Avisos i Notícies, 8.12.1914, pàg. 8
Aquestes cròniques, més enllà de parlar de la seva música, mostraven la figura d’Aurora com una artista compromesa amb el seu ofici, i també posaven en relleu la seva relació amb la ciutat de Girona, on era una persona coneguda i apreciada.
El període de Tahití i l’inici de la carrera literària
La seva vida va fer un gir quan es va casar amb Denys Choffat el 30 de maig de 1925 i va viatjar a Tahití, on va viure entre 1926 i 1930. Durant aquesta estada, va escriure diversos articles sobre la Polinèsia per a la revista D’Ací d’Allà (Barcelona) publicats entre juny de 1928 i setembre de 1929 i el seu primer llibre, Paradisos oceànics, publicat per Proa el 1930, amb molt bona acollida del públic.
Bertrana va tornar a Barcelona l’any 1931, de manera que es va poder dedicar a promoure el llibre. Considerada a partir d’aquell moment una veu autoritzada sobre el món exòtic i desconegut d’aquella part del planeta, va oferir conferències tant a Barcelona com a Girona sobre la Polinèsia. El Diari de Girona d’Avisos i notícies i L’Autonomista se’n feien ressò i destacaven l’estil personal i evocador de Bertrana en els seus escrits.
De l’any 1931 fins l’esclat de la guerra Aurora Bertrana va mantenir una intensa activitat literària, publicant un llibre de contes sobre la Polinèsia, Peikea, princesa caníbal (Balaguer, 1934), una revisió de Paradisos oceànics en castellà i L’illa perduda (Llibreria Catalonia, 1935), escrita a quatre mans amb el seu pare, Prudenci Bertrana, la crònica del viatge en solitari que feu al Marroc el 1935, El Marroc sensual i fanàtic (1936) i la novel·la Edelweis (1937). També va entrar per poc temps en política i es va destacar pel seu feminisme i per les iniciatives que va emprendre amb altres dones com el Lyceum Club, a la vegada que va seguir escrivint articles i realitzant conferències, consolidant-se com una veu autoritzada en la cultura catalana.
En aquest període la premsa gironina va ser un mitjà essencial per a la difusió de les seves obres, que no només eren cròniques de viatges sinó que recollien les seves impressions i reflexions sobre la societat i la cultura que trobava en els llocs que visitava. Així, la premsa gironina es convertia en un pont entre l’autora i el seu públic, seguint la seva evolució literària i ajudant a posicionar-la com una de les escriptores més destacades de l’època.
La guerra i l'exili
El 1938 Bertrana emprengué el camí de l’exili (s’havia separat del marit en esclatar la guerra, el 1936). Va viure a França i Suïssa entre 1938 i 1946, on va seguir escrivint, va traduir per a una empresa i va treballar com a minyona i dama de companyia per sobreviure. Algunes de les seves obres van ser traduïdes al francès i a l’anglès. Del 1946 al 1948 va viure a Prada de Conflent per poder estar prop de la seva mare, vídua des del 1941, que s’estava a Andorra, i va tornar a Suïssa breument.
El retorn i la consolidació literària
El 1949 retorna a Barcelona però no és fins el 1952 que el seu nom torna a aparèixer a la premsa gironina, arran de la publicació de Vértigo de horizontes (1952). Des de l’any 1938 el seu nom no sortia a les cròniques periodístiques gironines. A partir d’aquesta ressenya i cada vegada amb més assiduïtat apareixen als diaris notícies dels seus nous llibres, de xerrades amb altres escriptors i de conferències que pronuncia a Girona i a les comarques gironines. En aquest període publica les novel·les Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Ariatea (1959).
Los Sitios de Gerona, 30.10.1952, pàg. 7
L'últim període: un llegat continuat
En les dècades dels 60 i 70, Aurora Bertrana va mantenir una relació estreta amb la premsa gironina. El diari Los Sitios de Gerona i el setmanari Presència van continuar informant sobre les seves novetats literàries, com les novel·les Fracàs (1966) i Vent de grop (1967) i sobre la seva participació en actes culturals i literaris, com els homenatges a Caterina Albert o les conferències sobre la novel·la catalana. La darrera obra que va publicar en vida va ser la primera part de les seves memòries (1973). La segona part es va publicar pòstumament després de la seva mort el 1974
Presència, 7.06.1969, pàg. 10-11
Finalment, la implicació d’Aurora Bertrana en la creació, gestió i organització del Premi Prudenci Bertrana també va ser un tema recurrent en la premsa, on es destacava la seva figura com a referent literari i cultural de la ciutat de Girona. També fou un símbol de la resistència cultural davant de les adversitats històriques i polítiques.
Aurora Bertrana va mantenir una relació contínua i fructífera amb la premsa gironina durant tota la seva vida, només estroncada durant catorze anys per l’exili, una connexió que va ser fonamental per a la difusió de la seva obra i per a consolidar-la com una figura destacada de la literatura catalana, molt vinculada amb la societat del seu temps. Des de la seva joventut, passant pels seus viatges i l’exili, fins a la seva maduresa literària, la premsa local va ser una eina per mantenir viu el seu llegat, un llegat que avui encara perdura en la història cultural de Girona i de Catalunya.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada