REW, PLAY, FWD, STOP. La irrupció del vídeo domèstic a les nostres contrades

Pau Saavedra.

L’any 1981 el transbordador espacial Columbia culminava amb èxit el seu primer vol espacial, es creava el canal MTV de vídeos musicals i s’estrenava als cinemes la pel·lícula A la recerca de l’arca perduda. Aquell mateix any també arribaven a les botigues del nostre país els primers aparells de vídeo domèstic en formats Betamax i VHS que permetien veure pel·lícules i programes de televisió gravats prèviament en una cinta de casset.

Televisió de Girona. Anunci de Videoson, 1986

La tecnologia del vídeo havia començat, però, uns anys abans, motivada per la necessitat d’enregistrar de forma electrònica les emissions de televisió. Durant els primers anys de la televisió, si es volia enregistrar un programa emès en directe per emetre’l en diferit, l’única manera era copiar-lo en pel·lícula cinematogràfica de 35 o 16mm a través dels aparells coneguts com a kinescopis. Aquest era un procés costós i la qualitat resultant deixava molt a desitjar.

Als anys 50 del segle XX es van dur a terme investigacions per tal d’enregistrar el senyal electromagnètic de televisió sobre una cinta plàstica, tal com ja s’havia fet amb la cinta magnetofònica per a la gravació del so. Aquestes investigacions van donar el seu fruit i el 1956 va aparèixer al mercat el VR-1000 de la companyia Ampex, també anomenat Quadruplex, el primer format de gravació de vídeo de la història, que funcionava amb cintes de dues polzades de bobina oberta. No obstant, a causa de les seves grans dimensions i elevat cost, el seu ús va quedar restringit a la indústria televisiva.

Ampex VR 1000-B. Californa, 1961. Wikimedia Commons

Televisió Espanyola va incorporar el vídeo a les seves emissions l’any 1964, però durant uns quants anys aquest va conviure amb les filmacions en 16mm. Un exemple d’això el podem veure al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona, concretament en el fons Narcís Sans i Prats, el qual va treballar com a corresponsal per a Televisió Espanyola en la filmació de reportatges a les comarques gironines. Aquest fons està format per rotlles de pel·lícula en format de 16mm reversible fins al 1981, any en què aquest sistema és substituït per la cinta de vídeo U-matic.

Els primers aparells de vídeo domèstic van aparèixer a principis dels anys 70. L’any 1976 es van presentar dos formats que van marcar una època, el Betamax de Sony (també anomenat Beta) i el seu principal competidor, el VHS de JVC. Des d’aquell moment es van disputar el mercat de venda d’aparells i lloguer de pel·lícules de vídeo, una “guerra de formats” que es perllongaria fins al 1988, quan Sony va acceptar la derrota i va assumir el VHS com a format estàndard per al vídeo domèstic.

Dani Duch Dausà / Diari de Girona. Vídeo Report. Girona, 1984.

Com dèiem al principi, va ser al voltant de l’any 1981 quan els aparells de vídeo van començar a arribar a les llars de casa nostra. En aquella època eren molt costosos. En un article escrit per Àngel Quintana i publicat a El Punt el 16/08/1981, es deia el següent:

“Comprar-se un vídeo actualment encara és un luxe poc assequible, ja que els preus estan encara pels núvols, amb relació als existents a altres països. El preu d'un aparell reproductor de qualitat sol oscil·lar entre les 150.000 i les 200.000 pessetes, segons les marques i els avantatges que ofereixi. Els aparells, però, es poden adaptar a qualsevol tipus de televisió i poden ésser canviats d'una televisió a una altra sense que passi absolutament res”.

Per situar-ho en el context actual, un aparell de vídeo costava entre 900 i 1.200 € mentre el salari mínim interprofessional llavors no arribava als 180 € (30 mil pessetes). Tot i així, segons el mateix article, es calculava que aquell mateix any circulaven ja uns 100.000 aparells de vídeo a tot l’Estat espanyol.

Comalat Vila, Joan / El Punt. Aparell de vídeo i televisor Sharp. 1983

En un primer moment, l’ús principal del vídeo era poder gravar els programes de televisió per veure’ls després, ja que el mercat de lloguer de pel·lícules era encara molt incipient.

“En aquest país en què el mercat de venda de cintes gravades és molt pobre, les possibilitats del vídeo es situen pràcticament entorn del món de la televisió, tot utilitzant-se per la gravació de determinats programes que es volen conservar” El Punt el 16/08/1981.

De fet, el primer videoclub de l’Estat espanyol es va obrir al carrer Comerç de Barcelona aquell mateix any 1981 amb el nom de Vídeo Instan, i actualment és un dels pocs establiments d’aquest tipus que encara continua obert, ara al carrer Viladomat. A la ciutat de Girona, un dels primers videoclubs va ser el Vídeo Club Girona, ubicat al carrer Sant Joan Baptista La Salle número 6.

Televisió de Girona. Anunci del Video Club Girona, 1986

El vídeo obria la possibilitat de gaudir del cinema al menjador de casa amb un control total del temps, ja que es podia decidir quan veure la pel·lícula i els comandaments de control remot permetien recular-la i avançar-la, aturar-la i reprendre-la més endavant. Si es gravava una pel·lícula de la televisió, també es podien eliminar els anuncis fent una pausa en la gravació.

Alguns bars o pubs van veure la possibilitat de fer negoci oferint sessions de pel·lícules als seus clients, aprofitant que en aquella època no hi havia un gran control sobre els drets de propietat intel·lectual. Alguns pubs i discoteques fins i tot instal·laven pantalles gegants. A la dècada següent, diverses denúncies van acabar amb aquesta pràctica i es van sancionar aquells locals que exhibien continguts audiovisuals protegits sense la llicència pertinent. Un exemple el trobem en aquesta notícia del Diari de Girona de 28/03/1992 en relació a dos locals nocturns de la ciutat de Figueres.

Els videoclubs van tenir la seva època daurada als anys 80 i 90. Per posar un exemple, la cadena de viodeoclubs Blockbuster, la més gran del món, va arribar a tenir 9.000 establiments i uns beneficis de 6.000 milions de dòlars, però a principis del segle XXI va començar el seu declivi.

La cinta magnètica de vídeo va tenir una vida bastant curta si la comparem amb la pel·lícula cinematogràfica, però més llarga que alguns dels suports d’enregistrament audiovisual que van aparèixer posteriorment. L’any 1996 es va presentar el DVD (Digital Vídeo Disc) que en pocs anys acabaria per desplaçar la cinta de vídeo, i més tard el Blu-ray (2005) que permetia veure les imatges en alta definició. A principis del segle XXI els videoclubs encara es mantenien amb aquests nous formats, però començaven a patir l’augment de la pirateria a través d’Internet. Finalment, en la segona dècada del segle XXI van acabar per sucumbir davant l’èxit de les plataformes d’streaming com Netflix, HBO o Amazon Prime Video.