100 anys de cinema familiar

Pau Saavedra.

L’any 1923 (enguany fa 100 anys) van aparèixer al mercat dos nous formats cinematogràfics que obriren la possibilitat de fer cinema en l'àmbit domèstic: el Pathé Baby en format de 9,5 mm i el Cine-Kodak en format de 16 mm. Tots dos sistemes funcionaven amb càmeres i projectors més lleugers i manejables que els equips professionals en 35 mm, i feien servir pel·lícula en base d’acetat de cel·lulosa, un material més segur que l'altament inflamable nitrat de cel·lulosa.

Cartell publicitari Pathé Baby. [1923-1930]. Col·lecció Museu del Cinema

En l’àmbit europeu va ser molt més popular el sistema Pathé Baby, amb el format de pel·lícula de 9,5 mm, que alhora era més barat que el 16 mm de Kodak. Les primeres càmeres Pathé Baby eren de proporcions petites i funcionaven amb una manovella que arrossegava la pel·lícula, tot i que pocs anys després s'incorporaria un motor. El projector permetia veure a casa les pel·lícules filmades per un mateix en pel·lícula verge, però també es podien adquirir pel·lícules comercials a través dels catàlegs de la companyia, com els curts còmics de Charles Chaplin, Max Linder o Harold Lloyd.

Alguns cineastes aficionats van aprofitar l’aparició d’aquests invents per a realitzar les seves pròpies obres de creació, ja fossin obres de ficció, documentals o cinema experimental. És el cas, per exemple, d’Antoni Varés, que el 1931 va realitzar la seva primera pel·lícula titulada “El rapte de Maria Rosa”, considerada com la primera pel·lícula de cinema amateur feta a Girona. Es tracta d’una pel·lícula de ficció del gènere d’aventures rodada als entorns naturals de la ciutat.

El rapte de Maria Rosa. 1930-31. CRDI. Fons Antoni Varés Martinell

Però en aquest article no volem parlar del cinema amateur, sinó d’un altre tipus de cinema que no té una voluntat creativa, sinó que té com a objectiu principal conservar els records de la vida familiar, l’anomenat cinema familiar o domèstic. Roger Odin, en el seu article El cine doméstico en la institución familiar, defineix aquest tipus de cinema de la manera següent: “Por cine doméstico entiendo una película (o un vídeo) realizados por un miembro de una família a propósito de personajes, acontecimientos u objetos ligados de una u otra manera a la historia de esa familia, y de uso preferente por los miembros de esa misma familia”.

El cinema familiar es caracteritza, doncs, per haver estat realitzat per un o més membres d’una família, pel fet que els protagonistes d’aquests films són els mateixos membres de la família i perquè els consumidors finals d’aquestes pel·lícules acostumen a ser també els membres de la família. Ens trobem, doncs, en un entorn tancat on tots els actors convergeixen en el nucli familiar o el seu entorn més proper.

L’interès pel cinema domèstic ha crescut en els darrers anys i s’han fet campanyes a les filmoteques per a la seva recuperació. També ha estat inclòs en molts documentals, sobretot biogràfics, i fins i tot s’han creat pel·lícules de ficció amb imatges d’arxiu de pel·lícules familiars. Ara bé, tot i aquest creixent interès, encara no són moltes les institucions públiques que han apostat per la conservació d’aquest tipus de cinema. A l’article Evolución histórica y temàtica del cine doméstico espanyol, de Pedro Nogales Cárdenas, s’expressen aquestes mancances: “La recuperación y catalogación del cine doméstico no es una prioridad de las filmotecas, que en muchos casos ya están desbordadas con el trabajo diario de recuperación y restauración del cine profesional. (...) Pero es cierto que muchas filmaciones domésticas se conservan en archivos locales, museos o centros de investigación locales. Centros para los que estas filmaciones son verdaderas joyas documentales porque muestran imágenes inéditas de sus localidades; però en muy contadas ocasiones estos lugares reúnen las condiciones necesarias para la conservación de estos materiales o tienen el personal adecuado para el tratamiento de las mismas. En Cataluña encontramos dos ejemplos como el CRDI (Centre de Recerca i Difusió de la Imatge) de Girona o el recientemente inaugurado Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus que son más una excepción que una norma habitual, aunque el ejemplo parece que empieza a cundir en otros lugares de España”.

Hi ha algunes característiques comunes en aquest tipus de pel·lícules, tant pel que fa als aspectes tècnics com al discurs narratiu. Pel que fa als primers, no acostuma a haver-hi ha un muntatge i en la majoria dels casos no estan sonoritzades. De fet, la pel·lícula sonora per als cartutxos de Super-8 no apareix fins als anys 70. Pel que fa al discurs narratiu, aquest ve condicionat per la seva manca de planificació: l’objectiu de la càmera es deixa emportar de forma espontània per l’atenció d’aquell que mira. Una altra característica és que sovint la càmera passa per més d’una mà, és a dir, que hi ha una autoria compartida. Habitualment és el pare de família qui filma les imatges, però tot sovint ell mateix apareix a la filmació, per la qual cosa és evident que altres membres de la família també agafen la càmera.

El fet que aquestes pel·lícules hagin estat pensades per al consum en l’àmbit privat es tradueix en situacions d’intimitat. Per a l’arxiver audiovisual que contempla aquestes imatges és inevitable experimentar en certes ocasions un sentiment d’intromissió en la intimitat de les persones, per bé que aquestes pel·lícules hagin estan publicades al web i s’hi pugui accedir lliurement gràcies a l'autorització dels mateixos familiars. Un altre sentiment que desperten és un reconeixement, de vegades nostàlgic, de la pròpia vida en família. Són situacions en les quals ens hi sentim identificats, ja sigui com a pares o com a fills, i suposo que especialment per aquells que compartim generació amb alguns dels nens i nenes que apareixen a les imatges.

Nadal a casa de la família Curbet. [1972-73]. Fons Jaume Curbet Boj

Òbviament aquest tipus de producció audiovisual se segueix fent avui dia amb tecnologies diferents. A mitjans dels anys 80 del segle passat, les càmeres Super-8 van començar a donar pas a les càmeres de vídeo en formats domèstics com el VHS o el Video8, i a partir del canvi de segle es va començar a introduir el vídeo digital. Avui dia, moltes d’aquestes gravacions es realitzen amb un telèfon mòbil per a un consum immediat i sense tenir una consciència clara del temps que puguin perdurar.

Al CRDI de l’Ajuntament de Girona es conserven al voltant d’un miler de pel·lícules familiars de distintes èpoques en formats de 9,5mm, 16mm, 8mm i Super-8. La més antiga data de 1926, es a dir, dels inicis del cinema familiar, i la més moderna de 1986, moment en què la cinta magnètica de vídeo comença a substituir la pel·lícula cinematogràfica com a principal suport per a l’enregistrament d’imatges en moviment. 

La més antiga és aquesta del fons Josep Pérez Tolsanas titulada “Borrassà” de 17 de maig de 1926, o millor dit, és la més antiga que podem datar amb precisió, perquè hi ha altres pel·lícules d’aquest mateix fons que també daten de l’any 1926, però no sabem de quin dia en concret. Malhauradament, la presència de títols com el que aquí es mostra no és habitual en aquest tipus de films.

Borrassà. 1926. Fons Josep Pérez Tolsanas

Com hem dit, aquestes pel·lícules trenen en comú un tema genèric que és el de la vida en família, però això no vol dir que siguin un reflex de la vida quotidiana. El que ens mostren són només els aspectes feliços en la vida de les persones, ja que (com succeeix també en els nostres dies) la duresa i les contrarietats de la quotidianitat no acostumen a immortalitzar-se. Roger Odin, en l’article abans esmentat, ho expressa de la següent manera: “La diégesis del cine doméstico es una recreación mítica del pasado vivido. Una ficción familiar nacida del trabajo de los destinatarios sobre elementos que no poseen por sí mismos ese carácter ficcional.” És a dir, que el que ens mostren aquestes pel·lícules no és la realitat quotidiana, sinó una recreació fictícia de la vida en família construïda a partir d’elements reals seleccionats pels mateixos protagonistes.

L’enregistrament dels moments feliços es tradueix en una sèrie de temes recurrent que són presents en la majoria dels fons de pel·lícules familiars: les celebracions, com ara les festes d’aniversari, els batejos o els àpats nadalencs; les excursions a la platja i a la muntanya; els viatges a l’interior del país o a l’estranger, i sobretot, els nens jugant.

En aquest sentit, podem dir que existeixen uns interessos que són inherents a la condició humana, per exemple, la filmació insistent d’un nadó durant els seus primers mesos de vida, i d’altres que són un reflex de la societat i les modes de cada època. En aquest sentit, resulta rellevant que en diversos fons familiars trobem els mateixos viatges al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, al parc zoològic de Barcelona, a l’abadia de Montserrat o a Andorra, per citar alguns dels indrets més habituals.

Excursió familiar al Zoo de Barcelona. 1974. Fons Narcís Pardàs

Gràcies a l'existència d'aquesta temàtica recurrent podem comparar espais, comportaments i situacions similars en diferents èpoques i períodes històrics.

La platja

No sabem en quin moment les platges van veure arribar els primers banyistes, però podem imaginar que la necessitat de remullar-se per passar la calor deu ser tan antiga com les primeres poblacions costaneres. No obstant, si repassem la premsa escrita del segle XIX, la majoria de les referències a la platja tenen a veure amb naufragis, ofegaments o desembarcaments de vaixells en temps de guerra. Pel que fa als testimonis gràfics, les primeres platges retratades apareixen despoblades o ocupades per pescadors que feinegen a les barques. No és fins a les primeres dècades del segle XX que trobem imatges de banyistes que acudeixen a la platja per gaudir de l’entorn. Veiem platges poc poblades, casetes de bany i homes i dones enfundats en vestits de bany que cobreixen el cos sencer.

Els primers a passar les vacances a la platja foren les famílies burgeses que s’ho podien permetre. Un exemple són les pel·lícules del fons Josep Pérez Tolsanas a les platges de Llançà entre el 1926 i el 1928.

Llançà. 1926-1927. Fons Josep Pérez Tolsanas

Les imatges de platja ens aporten coneixement sobre les vacances estiuenques de la burgesia de l’època, però hi ha altres temes relacionats que podem abordar a partir del visionat d’aquestes pel·lícules. Per exemple, sabem que la moral catòlica del primer franquisme atacava durament la manca de decòrum en els vestits de bany i que, fins i tot, s’enviaven circulars des de diferents instàncies governamentas que establien els límits del comportament en aquest entorn. Més endavant s'esdevindrà el boom turístic, la massificació de les platges i la urbanització descontrolada del litoral. Podem dir, doncs, que aquest tipus de pel·lícules, tot i no tenir una intenció documental, poden esdevenir una font important per a la recerca històrica, sociològica o antropològica.

Les joguines

Ja hem comentat que els nens són els veritables protagonistes de les pel·lícules familiars. Aquesta ficció felç a la que fèiem referència es construeix a partir d’allò que els adults identifiquem o recordem sobre la felicitat de la nostra pròpia infantesa on normalment hi són presents dels regals i les joguines, com ara les festes d’aniversari, el tió de Nadal o el dia de Reis.

Hi ha en aquestes pel·lícules familiars un autènic catàleg de joguines, que no només ens parlen de l'època històrica a la qual pertanyen, sinó també del context sociològic de cada família. Les joguines reflecteixen uns valors, comportaments i rols socials determinats. No obstant, és fàcil deduir que no tots els nens d’una determinada època tenien accés al mateix tipus de joguines de la mateixa manera que no tothom tenia accés a una càmera de filmar.

En aquesta pel·lícula del fons Pérez Tolsanas, un grup de nenes juguen amb joguines que reprodueixen les tasques domèstiques de les dones de l'època: la neteja, la cura dels fills, la cuina o la compra al colmado, entre altres.

Nenes jugant. 1927-28. Fons Josep Pérez Tolsanas

La funció documental

Generalment el cinema familiar no té entre els seus objectius documentar un esdeveniment històric, però això no sempre és així. Hi ha alguns autors que són conscients que amb la seva càmera poden deixar testimoni del seu entorn en transformació. En són alguns exemples les imatges de la construcció de la presa de Susqueda, el darrer viatge del carrilet de Sant Feliu de Guíxols, la inauguració de l’aeroport Girona Costa Brava o les obres de canalització del riu Güell, per citar alguns exemples presents en els fons del CRDI. També ho són la visita de personalitats, com la del president Tarradellas a l’Exposició de Flors de Girona l’any 1978 o la del president del Govern espanyol Adolfo Suárez a la platja de Sa Riera (Begur) l’any 1977.

Un exemple el trobem en la filmació de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Girona l’any 1976. Era la primera vegada que la Diada es celebrava al carrer de forma pública després dels anys de la dictadura franquista. Segons la crònica del diari Avui, l'acte va ser organitzat per l’Assemblea Democràtica de Girona i va aplegar a la plaça Catalunya al voltant de 4.000 persones. Hi van tenir lloc espectacles de titelles, actuacions musicals i diversos parlaments, entre ells el de Salvador Sunyer que va llegir el manifest de l’Assemblea Democràtica. Però a la pel·lícula gairebé no veiem res de tot això. Les imatges recullen l’ambient festiu a la plaça, la multitud de gent, les quatre barres que penjaven de l’edifici el Bolet, i altres elements que s'allunyen d'una mirada periodística. Sí que hi ha una intenció de deixar testimoni d'un esdeveniment històric, però no la intenció de realitzar una crònica dels fets. El cinema domèstic ofereix així una visió complementària dels registres habituals de l'actualitat, com pot ser la premsa escrita i més endavant la televisió.

Diada Nacional de Catalunya. 1976. Fons Josep Maria Terés

Indrets poc representats

Una altra característica destacable d’aquestes filmacions és que hi trobem indrets que habitualment no han estat captats per les càmeres. Si fem un cop d’ull als fons audiovisuals del CRDI, veurem que hi ha espais que estan molt ben representats, com la catedral de Girona, el passeig Arqueològic, la Rambla de la Llibertat o la Devesa. La majoria dels documentals sobre Girona realitzats durant el s. XX retraten la Girona monumental, però rarament es desplacen als barris. Aquestes imatges que falten les trobem en els films domèstics, a l'entorn de la residència familiar. Ara bé, cal dir que fins i tot en aquests films és més habitual trobar imatges del passeig Arqueològic i la catedral que del lloc on resideix la família. I és que la mateixa idea d’enregistrar els moments feliços de la vida la podem traslladar a la idea d’enregistrar els espais bonics.

Narcís Pardàs va filmar l'any 1967 els seus fills jugant al carrer de Baix del barri de Santa Eugènia, que estava encara sense asfaltar.

Santa Eugènia. 1967. Fons Narcís Pardàs

Personatges rellevants

Aquest valor documental també el trobem en la presència de personatges rellevants de la vida pública enregistrats en l'àmbit privat. El fons Ramon de Batlle de Cal Ros, ingressat a l'arxiu gràcies a la donació d'Anton Maria Rigau, n'és un exemple. Procedeix de la masia de Cal Ros, a Riudellots de la Selva, quan hi residien la parella de mecenes Ramon de Batlle i Juanita (nom amb el qual era coneguda Fulgencia Panadero). Aquest espai es va convertir als anys 70 en un espai de creació artística d'avantguarda on s' hi van donar cita pintors, dramaturgs, músics i cineastes, com Antoni Tàpies, Joan Ponç, Fernando Arrabal o Patrice Chéreau, entre altres.

Un dels més assidus era Modets Cuixart, bon a mic de Ramon de Batlle, que apareix en vàries de les pel·lícules del fons, principalment en alguns viatges que van fer les dues famílies.

[Modets Cuixart]. Anys 70. Fons Ramon de Batlle

Les nevades

Veure la ciutat de Girona o el seu l'entorn emblanquinats per la neu no ha estat un fet excepcional durant el segle XX, però tampoc molt freqüent. La ciutat coberta de neu ofereix una imatge de postal que ha estat un reclam per als cineastes aficionats. Els fons familiars del CRDI recullen bona part de les grans nevades que han tingut lloc entre els anys 40 i els 80 del segle passat, i davant la perspectiva de l’escalfament global, aquestes imatges ens evoquen un passat que potser no ha de tornar, com el tren de vapor o els vehicles de tracció animal. 

En aquesta pel·lícula de Francesc Solà de mitjans dels anys 40, la neu ens connecta amb aquesta ficció feliç que recreen les pel·lícules familiars.

Nevada a Girona. 1945-50. Fons Francesc Solà

Les celebracions

Pràcticament tots els fons de pel·lícules familiars que conservem al CRDI contenen alguna pel·lícula sobre la celebració de les festes nadalenques: els àpats en família, el tió de Nadal, la festa de cap d’any o el matí de Reis quan els nens obren els regals. El mateix podríem dir pel que fa a les celebracions de caràcter públic. En aquest àmbit prenen especial importància les festivitats religioses com el Diumenge de Rams o el Dia de Corpus i, en el cas de la ciutat de Girona, la celebració de les Fires i festes de Sant Narcís.

Fires a la Gran Via de Jaume I. 1950 ca. Fons Francesc Solà

Finalment, cal remarcar el potencial de les pel·lícules familiars pel que fa a la seva reutilització en la creació de nous productes audiovisuals, tant des del punt de vista documental com en la seva vessant més creativa. Cada vegada són més els autors que cerquen a través de la textura i el color del film una nova expressivitat o la recreació d’un ambient del passat que no s'aconsegueix amb el vídeo en alta definició.