Fotografia de carrer a Girona
David Iglésias.
El desenvolupament de la fotografia en els seus inicis es produeix principalment a través de l'estudi i la pràctica del retrat. El retrat va esdevenir ràpidament un bon negoci i a la segona meitat del segle XIX es va popularitzar arreu del món. D'una banda, hi havia una demanda molt gran, i de l'altra, la tècnica fotogràfica havia evolucionat prou per oferir captures i impressions ràpides a un preu raonable. La combinació del negatiu de col·lodió amb les impressions de paper a l'albúmina va permetre la pràctica del retrat d'estudi. Però sortir de l'estudi comportava haver de superar moltes dificultats. En aquest sentit, podem dir que fins que es va descobrir i consolidar el procés del gelatinobromur i, en conseqüència, de la instantània, fotografiar a l'exterior fou complicat. Gràcies a aquests avenços, a partir del 1880, la fotografia agafaria una nova dimensió i la presència del fotògraf al carrer es faria cada cop més habitual. Tanmateix, la popularització dels retrats de carrer es produiria ja entrat el segle XX.
Hem d'aclarir que,
quan parlem de fotografia de carrer en aquest text, ens referim principalment
als leiqueros (nom que prové de les càmeres de la marca Leica). Aquests eren retratistes
que treballaven al carrer i es movien per la ciutat amb una càmera de petit
format buscant negoci. Els leiqueros van treballar a Girona sobretot entre els
anys 40 i 60 del segle passat, i van tenir una especial rellevància als anys 50.
Els precedents de
la fotografia de carrer es troben en els anomenats minuters (dits així per les
seves fotografies fetes en un minut). Es tractava de fotògrafs que es van
instal·lar definitivament en alguns llocs de la ciutat per oferir una impressió
de retrats en molt poc temps. No es tractava de fotografia instantània, sinó de
fotografies captades en un negatiu de paper que es tornaven a fotografiar per
obtenir la imatge positiva final, després dels banys de revelat. Aquest
procediment va permetre obtenir unes impressions força ràpides (tot el procés
podia durar entre 3 i 5 minuts). Coneixem alguns d'aquests fotògrafs que treballaven
als jardins públics.
A la part frontal, l'estructura metàl·lica per a la reproducció de papers negatius. 1930 ca. (Foto Lux)
Paral·lelament, també
s’ha documentat la instal·lació d'un fotomató, la primera màquina que
proporcionava fotografies de manera automàtica, com la de René Sevestre
Rousseau a la plaça de Sant Agustí l'any 1935,
al mateix lloc on un altre fotògraf, Ricard Pla, va treballar a finals dels
anys quaranta.
Tanmateix, la presència
massiva de fotògrafs de carrer va arribar amb la generació de leiqueros, fet
que demostra les possibilitats d'aquest negoci. Les peticions adreçades a
l'Ajuntament per treballar al carrer, ens permeten avui dia conèixer el nom de
tots aquests fotògrafs que compartien escenaris i competien pels mateixos
clients. Hem identificat Francesc Muñoz, Joan Pujol, Pere Estrach, Antoni Muñoz
Leon, Just Zamorano, Genero González, Josep Maria Font, Valentí Sánchez, Joan
Simon, Juli Torres Monsó i Martí Massafont. Tots van practicar la fotografia de
supervivència, però el seu treball al carrer els ha convertit, al llarg dels
anys, en autèntics cronistes gràfics. Són fotografies fetes per fotògrafs
majoritàriament aficionats que provenien d'altres feines, sovint desvinculades
de qualsevol forma d'art o cultura, i que van adoptar la fotografia com a tasca
complementària de subsistència.
El paper que van
jugar aquests homes als anys 50 es pot exemplificar amb la figura de Martí Massafont, l'arxiu de negatius del qual, format per 35.000 fotografies, es
conserva al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de
Girona. Martí Massafont va ser segurament una de les figures més conegudes
entre els leiqueros de la ciutat. La seva perseverança en el treball i el seu
interès pel món que l'envolta l'han convertit en una figura destacada per
entendre la societat de l'època.
Massafont, amb el
seu “street report”, ofereix un contrapunt al reportatge oficial. Entre setmana
treballava com a dependent de ferreteria i els caps de setmana feia de
fotògraf. Es situava en llocs molt concrets, com els ponts del centre de la
ciutat o els principals carrers de vianants, llocs on molta gent anava a
passejar. Això assegurava el seu treball, ja que l'oferta de retrats de carrer
a un preu més baix li permetia competir amb les galeries oficials.
En el seu treball
documental, acompanyat per la seva càmera i de vegades per casualitat, va aconseguir
imatges de gran impacte. Són fotografies que no responen als convencionalismes
de l’època, tant tècnics com formals, i que sovint presenten certa manca
d'habilitat tècnica, encara que aquesta anirà millorant amb els anys.
Així mateix, la vida al carrer, la necessitat de guanyar diners extra i la possibilitat de treballar en un escenari ple d'oportunitats, van permetre Massafont entrar de ple en la intimitat de les persones. Els seus reportatges fotogràfics ofereixen una història visual ben diferent, amb una estètica conreada des de l'aficionat, des del bateig de foc que suposà penjar-se la càmera per primera vegada.
Per definir millor
el seu perfil, podem dir que Massafont és el clàssic fotògraf que en altres
ciutats del món trobaríem a Times Square (Nova York) o Piccadilly Circus
(Londres). Ell va treballar principalment a la Rambla de la Llibertat i al Pont
de Pedra de Girona, tot i que també va se’l podia veure en altres llocs
concorreguts. Fou un fotògraf que es barrejava amb la gent amb l’objectiu de
capturar els seus retrats i vendre’ls.
En aquest sentit, podem afirmar que per als fotògrafs de carrer el focus principal està en les persones, i que aquestes són el principal objecte del seu interès i de la seva anàlisi. Només cal mirar les imatges de les multituds per començar a pensar en les moltes històries que podrien sorgir d’aquells rostres. Amb més o menys informació de context, aquestes fotografies ens porten històries molt diferents, però totes tenen alguna cosa en comú, estan enfocades a les persones.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada