Piculives en 8mm

Pau Saavedra.

El 18 de gener de 1998, tot just fa 25 anys, va morir Josep Bosch i Puy, més conegut com a Piculives, un artista singular de formació autodidacta, destacat sobretot per la seva creació escultòrica en pedra. La seva obra, fortament vinculada a la natura, la terra i la cultura popular, es caracteritza pels cossos voluminosos, les formes arrodonides i un primitivisme naïf.

Narcís Sans Prats. L'escultor Piculives amb la seva escultura,
la Dama de la Garrotxa, situada a la Serra de Finestres.
20/10/1978. Fons Narcís Sans Prats.

L’any 2018, coincidint amb el vintè aniversari de la seva mort, Pau Lanao destacava en un article el fet que la seva obra encara no ha estat estudiada com es mereix: “aquell fill del Montseny i la Selva, que es va iniciar com a carrossaire i es va fer soldador, ha estat un dels talents artístics més potents, singulars i oblidats de les nostres comarques” (El Punt Avui, 19/11/2018). Certament, les referències a Piculives són escasses, tot i que cal esmentar la publicació per part de l’Arxiu Municipal de Girona del catàleg de la seva obra, realitzat l’any 2002 per la filòloga i gestora cultural Glòria Granell. La mateixa Glòria Granell va publicar l’any 2009, a la Revista de Girona, un dels pocs articles sobre el personatge titulat Art i vida on fa un esbós de l’obra i la personalitat de l’artista.

Josep Maria Julià. Josep Bosch Puy, conegut com Piculives, escultor, al seu estudi de treball.
28/04/1995. Fons Diari de Girona

El 6 de novembre de l’any 2003, una de les filles de Piculives, Anna Bosch, va fer donació al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona de 5 pel·lícules en format 8mm, realitzades en l’àmbit familiar de l’artista. Les pel·lícules estan datades entre el 1972 i principis dels 90, i mostren àmpliament el procés de creació de l’obra escultòrica de Piculives. També són un testimoni de l’entorn natural on va viure, de la seva família, de les festes privades, d’un viatge a Europa i d’algun esdeveniment de caràcter públic, com la inauguració del relleu de Sant Martí de la Torre de guaita de Sant Martí de Llémena. Com hem dit, en bona part de les pel·lícules apareix ell mateix treballant en la seva obra, per això cal suposar que altres membres de la família feien ús de la càmera, és dir, que l’autoria de les pel·lícules és compartida.

Fotograma d’una de les pel·lícules. Piculives treballa en fang una obra de grans dimensions. Anys 80

Aquests documents tenen un interès indubtable per a conèixer la persona de Piculives i el seu univers creatiu. Tal com diu Glòria Granell en el seu article Art i vida, “Piculives concebia l’art de forma íntegra: dominar la matèria vol dir controlar tot el procés que la converteix en peça artística, perquè cada un dels passos d’aquesta metamorfosi forma part també de l’obra final”[1]. En les seves pel·lícules aquesta idea queda ben palesa. Per exemple, en la seva pel·lícula de 1972 filmada en blanc i negre, l’artista surt de casa amb un carretó i es dirigeix a un camp on descansen dos blocs de pedra. Els primers sis minuts de metratge mostren un Piculives aplicat en l’esforç de traslladar els blocs de pedra des del camp fins al taller: aixeca les pedres amb la força dels seus braços, les fa rodolar i les tragina amb un carretó per carrers i senders estrets. En una altra de les pel·lícules, podem veure com ell mateix construeix el forn amb el qual fondrà algunes de les seves obres, com la campana de ferro.

Fotograma de la pel·lícula en blanc i negre de 1972. Piculives tragina un bloc de pedra.

Les pel·lícules són també un testimoni dels llocs on va viure i va treballar, sempre en indrets allunyats de l’entorn urbà, com ara Sant Martí de Llémena, Rupià, Porqueres, Sant Sadurní de l’Heura o Sant Miquel de Pera (Oix). Tal com diu Glòria Granell, la seva vida i la seva concepció de l’art són indestriables: “(Piculives) integrà la vocació artística a la seva vida amb total naturalitat, com a expressió del contacte permanent amb la terra i del seu domini innat dels elements naturals”. Les pel·lícules mostren moltes de les seves obres en el taller o a l’interior de casa seva, abans de ser contemplades pel públic a les sales d’exposicions. A la pel·lícula de 1972, per exemple, veiem algunes de les obres exposades a l'exposició d'art col·lectiva organitzada per l'Agrupació Nacional Sindical de Belles Arts, a la Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana, el desembre d’aquell mateix any. Tan sols uns mesos abans, el 20 de maig de 1972, Piculives havia fet la seva primera exposició a la galeria d'art La Gàbia.

Narcís Sans Prats. Exposició d'escultures de Josep Bosch, conegut com a Piculives,
a la galeria d'art La Gàbia. 20/05/1972.

També hi trobem imatges de la seva obra escultòrica situada en espais públics, com La majordoma de Sant Narcís, inaugurada el maig de 1973 al passeig Arqueològic de Girona, coincidint amb l’Exposició de Flors, la Dama de la Garrotxa, a Mieres, la Dama de l’Estany, a Banyoles, o el Drac, entre Beget i Oix, tant integrada al paisatge que gairebé desapareix en ell[2].

Narcís Sans Prats. Inauguració oficial de l'escultura de la Majordoma de Sant Narcís,
obra de l'escultor Piculives, al Passeig Arqueològic. 11/05/1973.

Piculives va ser un artista prolífic que va deixar una obra extensa. Al catàleg encarregat per l’Arxiu Municipal hi consten 427 obres (228 escultures, 184 pintures, 19 dibuixos i 21 peces de tipus diversos). Ara que es compleixen 25 anys de la seva mort, potser és un bon moment per tornar a reivindicar el seu llegat artístic i la contextualització de la seva obra en el lloc que mereix.

Les pel·lícules de Piculives es poden consultar a: Fons Josep Bosch Puy (Piculives)

__________________________

[1] Granell i Nogué, Glòria. «Piculives: art i vida». Revista de Girona, 2009, Núm. 253, p. 48-53, https://raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/135166

[2] Granell, Glòria. «Art - L’escultura més amagada». Revista de Girona, 2017, Núm. 300, p. 68-69, https://raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/317033