25 de gener de 1284: l’Ajuntament de Girona fa anys

Lluís-Esteve Casellas.

Sí, l’Ajuntament de Girona també té aniversari, perquè en una data tan reculada com el 25 de gener de 1284 el rei Pere II concedí a la ciutat l’anomenat Privilegi d’en Provençal i fou l’origen del Consell de la Ciutat. Malauradament, no sabem qui era en Provençal, potser el ciutadà encarregat de demanar per a la ciutat allò que Barcelona ja tenia? Podria ser, tot i que a hores d’ara només són especulacions.

AMGi, Fons Ajuntament de Girona, Pergamins, registre específic 9, 25 de gener de 1284.

Però per què és tant important aquest privilegi de tan sols vint-i-un articles? Doncs perquè entre altres coses establia que cada any s’escollissin sis persones, els prohoms, per a governar la ciutat: dos per la mà major (oligarquia urbana), dos més per la mà mitjana (mercaders, artistes i professions liberals) i també dos per la mà menor (artesans). No cal dir que, jornalers, peons i dones quedaven fora de tota elecció i participació en aquella època. Tot sigui dit, però, que Pere II no va dir com s’havien d’escollir ni qui formava part de cada grup. Per tant, la corona va haver d’intervenir en més d’un cop fins que, un altre Pere, Pere III el Cerimoniós, “va posar-hi mà” al 1345, per a delimitar les mans i el consell amb un màxim de 80 persones. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

El privilegi també establia que en determinades qüestions la ciutat es regís pels Usatges de Barcelona, que acabarien sent la base del dret consuetudinari català. Per exemple, cap ciutadà o ciutadana de Girona podia ser sotmès a procés, interrogatori o turment si no era en els casos previstos en els usatges. Molt alleugeridor, realment.

Un tema cabdal era sens dubte la recaptació d’impostos i per això hi ha la figura dels “col·lectors”, les persones encarregades de la cobrança sota promesa de lleialtat a la ciutat i, per si de cas, també sota la supervisió dels oficials reials. Un cop l’any aquests recaptadors havien de donar compte de la recaptació al Consell de la Ciutat, en el que seria, probablement, un dels primers precedents de transparència de les institucions públiques. És més, el privilegi també establia que pel fet de donar comptes el recaptador no podia ser injuriat, és a dir, ni de fets ni de paraula. Per tant, poca broma amb l’ofici de recaptador.

Signatura de Pere, rei d’Aragó y Sicília per la gràcia de Déu.

També es regulà l’impost per la possessió de béns immobles per mitjà de “talles”, l’equivalent als actuals padrons fiscals, perquè fins aquell moment sembla que hi havia qui s’ho estalviava. Per tant, un cert equilibri en benefici de la ciutat, com també, per exemple, que tots els serveis veïnals es paguessin entre tots els ciutadans. Aquesta perspectiva, en principi igualitària, també s’establia per als casos en que la ciutat hagués de formar exèrcits. Per exemple, amb la prohibició de no penalitzar més els pobres i, també, de que els oficials reials no acceptessin “serveis” a canvi de la dispensa d’anar a l’exèrcit.

L’urbanisme tampoc s’escapava de regulació, per mínima que fos. Així, per exemple, el propietari d’una obra nova, si es confirmava que era irregular, estava obligat a enderrocar-la en un termini de 3 mesos i, per assegurar-ho, se’l feia jurar davant del jutge. Per tant, no es disposava de Pla General d’Ordenació Urbana, però sí que es tenia clar què es podia fer i què no i, sobretot, que es prenien mesures correctives davant d’actuacions contràries al bé comú de la ciutat.

En un sentit més lúdic, com pensaríem ara, i principalment econòmic, Pere II concedia que la ciutat de Girona celebrés les fires, però compte, no pas per Sant Narcís, sinó per Sant Martí i durant dotze dies! De ben segur la ciutat devia bullir de gent.

Encapçalament de la còpia del privilegi d’en Provençal al Llibre Verd de privilegis.

No obstant això, no de tot se’n pot fer una lectura positiva, si es pot qualificar així. El privilegi d’en Provençal també incorporava algunes disposicions referides a la població jueva: sobre els negocis amb cristians, l’obligació de pagar la meitat del cost de les obres de defensa de la ciutat i, fins i tot, el fet de restar tancats al Call des del dimecres de Setmana Santa fins el diumenge de Pasqua, en teoria, per a la seva protecció davant de possibles atacs de la població cristiana. Per tant, també és reflex d’una de les parts fosques de la nostra història.

Pel que fa al document, ha perdut el segell que l’acompanyava, però encara en resta la cinta amb els colors del senyal reial (groc i vermell) i en destaquen la signatura del rei i de l’infant Alfons, les més grans. Més petita i al final de tot, hi ha la de l’escrivà reial Pere de Bonastre, el qual afegeix que ha fet una correcció a la setena línia, concretament a la paraula “valebit”. Està clar que les esmenes administratives existeixen des del principi de l’Administració.

De detalls administratius interessants n’hi ha més. Per exemple, així com el privilegi havia estat transcrit als registres de la Cancelleria Reial abans d’enviar-se cap a Girona (el registre de sortida), en arribar a la ciutat l’escrivà municipal també el copià, en aquest cas al Llibre Verd de Privilegis de la Ciutat, que com el nom assenyala recollia les transcripcions de totes els privilegis rebuts. Tant a la Cancelleria Reial com al Consell de la Ciutat es tractava d’assegurar-ne l’evidència per als futurs efectes jurídics.

AMGi, Fons Ajuntament de Girona, Llibres de privilegis. Llibre Verd de la ciutat de Girona.

Tanmateix, o bé la feina de còpia del document no era una feina massa apassionant, o bé potser calia incloure referències visuals de crida per a trobar ràpidament el fragment de text que es necessitava. La qüestió, però, és que el copista ens ha deixat il·lustracions ben curioses als marges del text: mans amb dits assenyalant línies o paràgrafs concretes, o fins i tot dibuixos caricaturescos sobre el contingut de determinats articles.

Dit assenyalant el capítol 20 del privilegi, precisament, el que fa referència a l’elecció dels sis prohoms.

En aquest sentit, destaquen el dibuix d’un jueu al costat dels capítols dedicats a la comunitat jueva, i, també, el cap d’un monjo tonsurat, al costat de la prohibició de que els religiosos poguessin ocupar oficis reials. El primer cas, el dibuix és un bon exemple de l’habitual biaix amb el qual es representava als jueus a l’època medieval. En el segon, l’actitud poc amistosa del monjo deixa entreveure que en aquell moment potser no generaven massa simpaties.

Queda clar que malgrat ser un document administratiu, el privilegi d’en Provençal i la seva còpia al Llibre Verd, ofereixen molta més informació col·lateral del que sembla, i d’aquí el seu interès per a la recerca. En qualsevol cas, és el testimoni de la societat d’aquell moment i, pel que a l’Ajuntament de Girona, el document fundacional de la institució tal com l’entenem ara. Per tant, el 25 de gener de 1284 esdevé l’aniversari de l’Ajuntament de Girona.

La representació d’un jueu al costat dels capítols 16, 17 i 18, referits a la comunitat jueva.

Representació d’un monjo amb tonsura al costat del capítol 21, sobre la prohibició d’ocupar oficis reials.

Podeu obtenir més informació al recurs específic sobre el privilegi d’en Provençal al web del SGDAP.