El Cercle Artístic de Girona (1947-1970). La recuperació de la vida cultural gironina durant el franquisme

Sebastià Villalón.

El 27 d’agost de 1947, tot just fa 75 anys, va constituir-se el Cercle Artístic de Girona. D’aquesta manera, juntament amb la creació de l’Institut d’Estudis Gironins (1946), la restauració dels Jocs Florals en sentit bilingüe (1948) i la publicació d’alguna obra en català en la segona meitat de la dècada de 1940, a Girona s’iniciava una tímida represa cultural. Enrere quedava la misèria cultural de la immediata postguerra i, coincidint amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial (1945) i el final de l’etapa autàrquica i més totalitària del règim franquista, s’obria un nou període en la vida cultural de la ciutat.

Com es pot llegir en aquesta felicitació de Nadal, el Cercle Artístic de Girona va ofrenar una llaçada a la senyera de l’Orfeó Català l’any 1951.
Ajuntament de Girona. AMGI. Fons Cercle Artístic de Girona, Correspondència.

L’objectiu del Cercle Artístic de Girona, segons els estatuts aprovats l’any 1947, era “fomentar el estudio de las Bellas Artes y cuantas actividades se relacionen con éstas, como artes aplicadas e incluso Ciencias, recogiendo toda idea y manifestaciones artísticas de sus asocicados, para su divulgación en general, no permitiéndose trabajos de cuestiones políticas de ninguna clase, ni tener discusiones sobre las mismas”. Així doncs, si bé es donava una certa llibertat en l’àmbit cultural, es deixava clar que s’excloïa qualsevol qüestió de caire polític.

El control i la supervisió de les autoritats governatives va ser una constant al llarg de la vida de l’entitat. A tall d’anècdota, s’explica que amb motiu de l’organització del Premi de Novel·la Catalana Prudenci Bertrana l’any 1967, un policia va presentar-se d’incògnit a la reunió celebrada per l’entitat a la Cambra de Comerç i Indústria, a fi de redactar un informe per al Govern Civil, sense preveure que es parlaria en català. En acabat l’acte, el policia no va tenir més remei que preguntar a la persona del costat de què s’havia parlat. Deixant de banda la comicitat de la situació, aquest fet demostra com la censura sempre va planar sobre les activitats organitzades pel Cercle Artístic de Girona. Un control que probablement s’incrementà en la darrera etapa de l’entitat, amb un component catalanista més marcat.

Primers estatuts socials del Cercle Artístic de Girona, aprovats el 27 d’agost de 1947.
Ajuntament de Girona. AMGI. Fons Cercle Artístic de Girona, Estatuts.

Després de la visió general dels objectius, en els estatuts de 1947 es fixaven les activitats i seccions en què s’organitzaria l’entitat:

1. Cursets i estudis de dibuix, pintura, escultura, decoració, música, arqueologia, literatura i ciències.
2. Exposicions, conferències i publicacions monogràfiques.
3. Organització de concerts i altres festivals artístics.
4. Formar una biblioteca i una sala de lectura.
5. Organització de viatges i visites col·lectives per ampliar coneixements i desenrotllar les seccions de l’entitat.

Es tractava, doncs, d’uns objectius ambiciosos, que no van romandre en el pla de les paraules, sinó que es van transformar en una activitat intensa, especialment en la primera etapa de l’entitat, fins l’any 1957, com ho testimonien els butlletins de l’associació. Malgrat que les belles arts i la difusió musical van ser els dos pilars del Cercle Artístic de Girona, l’entitat va obrir-se a tota mena de manifestacions culturals, des de la filatèlia fins al cinema o la fotografia.

Joan Tarrús Bru (Olot, 1880 – Girona, 1972). Metge oculista i polític conservador i tradicional (fou el primer alcalde franquista de Girona durant un brevíssim període de temps). Va presidir el Foment de Cultura i el Cercle Artístic de Girona. La primera Junta Directiva del Cercle Artístic de Girona de l’any 1947 estava formada per ell, com a president, i per Josep Claret Rovira (vicepresident), Manuel Roqueta Sánchez (secretari), Mariano Oliver Albertí (sotssecretari) Manuel Bonmatí Romaguera (tresorer), Jesús Portas Mas (vocal de Pintura), Francesc Torres Monsó (vocal d’Escultura), Francesc Civil Castellví (vocal de Música), Miquel Oliva Prat (vocal d’Arqueologia), Santiago Sobrequés Vidal (vocal de Lletres) i Josep Maria Busquets Mollera (vocal de Decoració). Ajuntament de Girona. CRDI (Fotografia Unal).

Els directius que formaven part de la Junta Directiva del Cercle Artístic de Girona eren persones ben vistes pel règim franquista. Malgrat que la majoria no tinguessin vincles orgànics amb el règim i intentessin mantenir una certa neutralitat, els presidents de l’entitat van ser personatges que no aixecaven suspicàcies polítiques, com en el cas de Joan Tarrús Bru, el primer president de l’entitat. Pel que fa al seu perfil sociològic, eren persones de classe mitjana, de bona posició econòmica, membres de la petita burgesia, gent de carrera o bé funcionaris, amb l’excepció de les vocalies de pintura, decoració i escultura, que solien estar ocupades per artistes, com Francesc Civil Castellví, Josep Baró o Francesc Torres Monsó, per esmentar-ne alguns. En aquest llistat de persones destaca l’abundant presència de mestres i professors, sobretot de l’institut d’ensenyament mitjà de Girona, com Santiago Sobrequés o Enric Mirambell, que van elevar el nivell de les activitats desenvolupades en l’àmbit de les Lletres.

L’historiador Santiago Sobrequés Vidal (Girona, 1911 – Barcelona, 1973) en una conferència sobre el Consolat de Mar a la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (1972). El catedràtic d’Història de la UAB va estar vinculat a la vocalia de Lletres del Cercle Artístic de Girona des dels seus orígens fins 1963. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

El Cercle Artístic de Girona va fomentar la cultura catalana i en va fer bandera fins i tot en els seus primers anys de vida, abans de l’obertura del règim franquista en la dècada de 1960, restaurant els Jocs Florals de Girona l’any 1948, convidant l’Orfeó Català el 1951 o dedicant grans exposicions d’art a Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Josep Clarà. També va convidar com a conferenciants insignes personatges de la cultura del moment, com Sebastià Gasch, Frederic Marés o Tomàs Roig i Llop, i en la darrera etapa de l’entitat, a Antoni Maria Badia Margarit, Xavier Benguerel o Paco Candel.

Els Jocs Florals de Girona, patrocinats per l’Ajuntament de Girona, foren organitzats pel Cercle Artístic de Girona. En aquest diploma, s’atorga la Viola de Plata a la composició “Tríptic del vent i l’esperit”, sota el lema “Seminari, arca de pau” (195?). Ajuntament de Girona, AMGI, Fons Cercle Artístic de Girona, Secció Literària (Jocs Florals).

Coincidint amb la substitució del governador civil Luis Mazo Mendo, l’entitat va acollir els Amics de la Sardana l’any 1958, organitzant el Primer Aplec Sardanista de Girona després de la Guerra Civil. Per tant, tot i el caràcter folklòric de la primera etapa, l’entitat sempre va caracteritzar-se pel foment de la cultura catalana i, quan les circumstàncies polítiques ho van permetre, el seu compromís va radicalitzar-se una mica més, com ho demostra l’aixopluc jurídic que va prestar a Òmnium Cultural el 1972 perquè pogués desenvolupar les seves activitats a Girona.

XII Aplec de sardanes a la Devesa, organitzat per l’Agrupació d’Amics de la Sarda del Cercle Artístic de Girona. Ajuntament de Girona. CRDI (Juli Torres Monsó).

El nou impuls catalanista va procedir d’una nova fornada de membres directius. Però en la dècada de 1960 l’entitat ja havia perdut l’empenta del passat (és significatiu que de 424 socis el 1950 es passés a 165, el 1962). L’oferta cultural gironina s’havia ampliat notablement amb la creació de noves associacions i entitats, com la Biblioteca Pública (1956), l’Associació de Música (1957), la Unió Excursionista de Catalunya (1960) o la secció cultural del GEIEG (1961), que poc a poc van restar-li protagonisme. Amb tot, aquesta “competència” va ser enriquidora per al Cercle Artístic de Girona, perquè va impulsar la seva col·laboració amb altres entitats per organitzar actes o conferències.

L’activitat del Cercle Artístic de Girona finalitzà l’any 1970, tot i que el seu fons contingui alguns documents posteriors. Aquest fons va romandre a la casa, i alhora seu de l’entitat, de Gabriel Gómez Soler, el president més longeu de l’entitat, situada a la plaça del Vi. Després de la seva la seva mort, Francesc Ferrer Gironès, membre de la Junta Directiva en la darrera etapa, se’n feu càrrec i el 1992 ingressà a l’Arxiu Municipal de Girona, on actualment es pot consultar.

El fons no és gaire voluminós i està constituït per tres conjunts documentals ben diferenciats. En primer lloc, la documentació de constitució i govern de l’entitat, com els estatuts i els llibres d’actes. En segon lloc, el grup de documents administratius, que inclou, d’una banda, la documentació de tresoreria, com els llibres de caixa, els balanços, els ingressos o les despeses, i de l’altra, la documentació de secretaria, com ara tots els documents relatius al moviment de socis o la correspondència de l’entitat. Finalment, el darrer bloc documental està format per les diferents seccions de l’entitat i pot contenir des de documents organitzatius dels Jocs Florals o les actes del jurats del Premi Prudenci Bertrana fins la programació de les activitats organitzades per cada secció o la seva correspondència. Es tracta, doncs, d’uns fons documental imprescindible per conèixer la vida cultural de la ciutat de Girona durant el franquisme.

Bases de la primera edició del Premi de Novel·la Catalana “Prudenci Bertrana”, convocat pel Cercle Artístic de Girona. En aquesta edició l’obra guanyadora va ser Estat d’excepció, de Manuel de Pedrolo, que a causa de la censura no es va poder publicar fins l’any 1975, sota el títol d’Acte de violència.
AMGI. Fons Premis Literaris de Girona – Fundació Prudenci Bertrana (1967-2004).

Podeu accedir al fons Cercle Artístic de Girona des d’aquí.

Per saber-ne més:

Ferrer Gironès, Francesc. “El Cercle Artístic de Girona (1947-1970)”, L’època franquista. Estudis sobre les comarques gironines, Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, 5, p. 139-162.