30 anys de la sala de consulta de l'Arxiu Municipal
Gisela Vicenç.
El 26 de febrer de 1992 s’inaugurava la sala de consulta/biblioteca de l’Arxiu Històric Municipal i amb ella una ampliació substancial de l’espai que les dependències de l’arxiu ocupaven a l’antic edifici prop de la Catedral on ja feia gairebé sis anys que s’havia traslladat. La grandària i lluminositat de la sala certament devien contribuir a fer més visibles uns serveis que maldaven per créixer i donar-se a conèixer a la ciutadania. Si a la segona meitat de la dècada dels vuitanta es va adaptar una part de l’edifici per acollir l’Arxiu Històric, al llarg de la dècada dels noranta es van fer unes actuacions (reforma de l’escala, condicionament dels espais per al recentment creat CRDI, reforma de la sala de les magnòlies com a sala polivalent) que van configurar l’Arxiu Històric tal com el coneixem avui.
La sala de consulta de l’Arxiu Històric, junt amb la sala de les magnòlies, és avui la imatge que l’usuari més clarament identifica amb l’Arxiu Històric Municipal. És un espai que ha sofert poques modificacions d’ençà que es va inaugurar i és on els usuaris són atesos, siguin investigadors, estudiants o ciutadans en general.
Hi ha usuaris que tenen també fixada a la memòria una altra imatge, la de l’aula de ciències de l’Institut Provincial, avui anomenat Institut Jaume Vicens Vives, una aula que impactava els nois i noies que en el seu moment eren alumnes de l’institut. No és gens estrany, la sala, de més de 200m2, acollia dins les vitrines disposades al llarg de les seves parets tota mena d’animals dissecats, alguns de grandària considerable.
I
encara, hi ha usuaris que deuen recordar quan en aquest edifici s’hi feien
classes de dibuix, pintura i escultura. L’antic convent dels Caputxins, que
avui acull l’arxiu i el museu, té una història recent lligada a l’art i a
l’ensenyament. Una història que es remunta al segle XIX, quan els frares
caputxins varen haver d’abandonar el convent arran de la desamortització de
Mendizábal del 1835. Els religiosos havien construït un convent amb una fesomia
que podem reconèixer encara avui però l’edifici es va haver d’anar adaptant als
usos que se li van donar posteriorment. De convent a institut, passant per
escola de belles arts fins arribar a ser museu i arxiu. Vegem-ho.
L’edifici
on s’ubiquen l’Arxiu Històric Municipal i el Museu d’Història de Girona ocupa
una superfície de dos mil-trenta-cinc metres quadrats de superfície, dels quals
mil vuit-cents vuit són edificats i dos-cents vint-i-set corresponen a patis.
Malgrat les successives reformes que ha patit, l’edifici manté l’estructura del
segle divuit en tota la planta baixa i primer pis, quan s’adaptà a les
necessitats de la comunitat caputxina. Disposa doncs de la distribució pròpia
d’un convent i se’n conserven l’església (partida en dos pisos), el claustre,
el cementiri i la cisterna.
Les
fonts documentals ens remunten als diversos propietaris de la casa durant el
segle XV. El 1471 ja era el palau dels marquesos de Cartellà, ampliat durant el
segle XVII i venut als caputxins el 1733, els quals la varen ocupar fins l’any
1835. Entre els anys 1762 i 1774, els frares van enderrocar parcialment el
palau gòtic per adaptar-lo a les necessitats de la comunitat i construir-hi el convent
de Sant Antoni de Pàdua.
El 1841
l’edifici va ser ocupat pel primer institut d’ensenyament mitjà de Girona,
l’Instituto Provincial Gerundense de Segunda Enseñanza. Al mateix temps, la
planta baixa va ser ocupada per l’Escola Municipal de Dibuix. Pocs anys més
tard, el 1868, arran d’una reforma l’església es va dividir en dos pisos i es
va construir una galeria coberta damunt del claustre. Així, des de llavors,
l’església està dividida en dos: a la planta baixa hi trobem avui la sala
d’exposicions del Museu d’història i al segon pis la nau principal és on actualment
s’ubica la sala de consulta de l’Arxiu Històric i anteriorment la sala de
ciències de l’Institut, i el lateral est és l’espai que ocupa el CRDI.
L’Escola
Municipal de Dibuix, amb diferents noms i segons el període també responsabilitat
de la Diputació Provincial de Girona, va tenir una trajectòria accidentada
durant els segles XIX i XX, ocupant diferents edificis a la ciutat i tancant
les seves portes en alguna ocasió. En tot cas, va ocupar també part de les
dependències que avui són arxiu i museu de manera continuada en dos períodes,
entre 1841 i 1927 (gairebé un segle convivint i sovint lligada a l’Institut) i
entre 1977 i 1984, any en què es va traslladar a la Mercè.
D’aquesta convivència entre l’Institut i l’escola d’art en tenim diversos testimonis gràfics i documentals.
Així
doncs, l’any 1986, divuit anys després que l’Institut inaugurés el nou edifici
de les Pedreres i dos anys després que l’Escola de Belles Arts ocupés les noves
aules a la Mercè, l’Arxiu Històric es va traslladar al seu nou emplaçament, al
número 1 de la placeta que feia menys d’un any que s’havia batejat com a
Placeta de l’Institut Vell. Pocs anys després, el 26 de febrer de 1992 la
flamant Sala de Consulta/Biblioteca obria les seves portes després de més d’un
any de remodelació.
Però... i dels animals dissecats, què se’n va fer? Sabem que una part va anar a parar al Museu Darder de Banyoles i que l’altra es va traslladar a l’Institut Vicens Vives.
Gisela Vicenç
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada