El poble de Montjuïc

Fina Navarrete.

El 24 de desembre de 1971, ara fa 50 anys, una excavadora de la constructora URVISA, l’empresa encarregada d’urbanitzar la muntanya de Montjuïc, va enderrocar la darrera barraca construïda a redós del castell. Les tasques d’enderroc de les gairebé 400 barraques existents havien durat 5 anys durant els quals les precàries construccions van conviure amb la urbanització de la muntanya i la construcció dels nous habitatges de luxe.

Vista de la ciutat de Girona des de la muntanya de Montjuïc. En primer terme, les barraques adossades als murs del castell, 1957.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)

El darrer habitant del castell, Paco García, juntament amb la seva dona i els seus set fills, era entrevistat pel periodista Jaume Sureda Prat al diari Los Sitios[i] el dia de l’enderroc de la seva barraca. Emocionat explicava que havia arribat al castell set anys abans, i que ara deixava la barraca de Montjuïc per traslladar-se a un pis nou en el Grup Sant Daniel de Vilarroja, fent realitat el seu somni d’un futur millor per a la seva família.

Dies més tard, el mateix Jaume Sureda reflexionava al diari Los Sitios sobre l’enderrocament de les barraques i evidenciava la poca repercussió que havia tingut aquest fet en la societat i les autoritats de Girona, que durant anys havien viscut d’esquenes a la realitat que hi havia al castell de Montjuïc.

Fuimos pocos, creo que tres personas, las que asistimos al derrumbe de la última de las casi 400 barracas que se habían ubicado en Montjuïc. No deja de ser paradójico que mientras durante años y años se han vertido torrentes de tinta criticando, censurando y propugnando soluciones para terminar con aquel barraquismo, en el momento en que la tarea llegaba a su feliz término no más de tres personas viviéramos aquel acontecimiento que a nosotros se nos antoja de histórico, pues pone término a una situación anárquica y poco dignificante.

Article de Jaume Sureda Prat, Los Sitios, 07.1.1972. Ajuntament de Girona. AMGi (Hemeroteca)

D’on havia arribat tota aquella gent? El fenomen migratori dels anys 1950-1970

A finals dels anys 50, el procés de ràpida industrialització d’algunes regions, entre elles Catalunya, va accentuar l’allau d’immigrants que arribaven buscant millors condicions de vida, millores econòmiques i més possibilitats de futur. La situació de penúria econòmica a les zones més poblades i menys industrialitzades d’Espanya, principalment Andalusia i Extremadura, va afavorir aquesta fugida massiva de persones, essencialment joves en edat laboral activa d’entre 25 i 30 anys. En un primer moment s’avançaven els caps de família que, quan arribaven, eren acollits per coneguts i familiars que els facilitaven l’establiment en el nou lloc de residència. Si les coses anaven bé, en poc temps s’hi afegia la dona i els fills, així com d’altres familiars.

L’allau de persones que va arribar a Girona per treballar en la indústria, els serveis, les fàbriques, o la construcció de noves carreteres va desbordar la disponibilitat d’habitatge de la ciutat. En un primer moment els nouvinguts rellogaven habitacions en cases del barri de Pedret, però aviat l’oferta va resultar insuficient. No hi havia habitatges de lloguer i la seva precària situació econòmica feia impossible l’adquisició d’un de compra. Davant d’aquesta situació, els nouvinguts van aprofitar terrenys de titularitat pública per construir edificacions molt precàries amb les seves pròpies mans i pocs recursos.

El castell de Montjuïc és un clar exemple d’aquest fenomen, tot i que no fou l’únic assentament de barraques que hi va haver a la ciutat de Girona. Dels 50.000 habitants empadronats l’any 1970, 8.000 vivien en barraques, uns 2.000 dels quals al castell. Existia també un nucli de barraques a la llera del riu Ter, conegut com el Río, que va desaparèixer arran d’una riuada l’any 1962. A partir de 1964 van aixecar-se tres nuclis més a la muntanya de les Pedreres, amb més de 500 barraques: Torre Gironella, Alfons XII i Polvorins.

Barraques del Río, a la llera del riu Ter, 1960 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Barraques a la muntanya de les Pedreres, 1965 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Jordi Soler).

La vida al poble de Montjuïc

El castell de Montjuïc de Girona i els terrenys del voltant eren de propietat pública i pertanyien al Ram de la Guerra. Van ser abandonat arran de la destrucció soferta el 1814 per les tropes franceses.

Els primers assentaments al castell daten de 1942, tot i que el primer document oficial on s’esmenta la instal·lació d’habitatges a Montjuïc és de 1947, una rectificació del llibre d’empadronaments on hi ha registrades trenta-set persones com a residents al castell. A l’empadronament de 1950 ja es té constància de 317 persones empadronades, al de 1955 ja són 766 persones. Al final dels anys seixanta, en els moment de màxima ocupació, hi van arribar a viure fins a 2.000 persones. Al padró de 1965 ja es fa palès que diferents famílies havien iniciat la marxa del castell i el nombre d’habitants va descendir fins a 1.575, dels quals 220 ja havien nascut a Sant Gregori i per tant, al castell. 

Retrat d’una família davant la seva barraca, a Montjuïc, 1957. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

La vida al poble de Montjuïc no era fàcil, ja que les infraestructures existents eren clarament insuficients. Al castell no hi arribava l’aigua corrent i calia pujar a coll amb garrafes o galledes des dels barris de Sant Pere i Pedret. Calia baixar a rentar la roba al riu Ter o al Galligants. A partir de 1954 i gràcies a una concessió municipal, uns particulars transportaven l’aigua fins a Montjuïc amb ases i mules. L’aigua, que es captava en un comptador especial a la plaça de Sant Pere, s’emmagatzemava en uns dipòsits adossats a la muralla, a l’entrada del castell, i es venia al preu d’una pesseta (0,006 €) cada 8 litres. La gran millora va arribar l’any 1963 quan es va construir una font situada sobre l’escola de Montjuïc i el 1965 una font amb vuit aixetes i uns safareigs a la plaça del castell.

Dona rentant la roba en un cossi a l’exterior d’una barraca de Montjuïc, 1957. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Els habitatges mai van disposar de llum ni telèfon, que eren privilegis reservats per la ciutat. Per il·luminar l’interior de les barraques utilitzaven bugies o llums de petroli o carbur. Amb tot, l’any 1964 es va instal·lar un telèfon al bar que hi havia a l’entrada del castell i l’any següent el subministrament elèctric va arribar a l’anomenat Caserón i a la botiga de Ramon Solano.

Malgrat les aparents millores, vivien sense les condicions higièniques i sanitàries mínimes, totalment limitats per la manca de planificació i la inoperativitat de les institucions públiques. La societat gironina, igual que les autoritats, vivia aïllada de la dura realitat que es vivia al castell, malgrat situacions puntuals de solidaritat d’algunes persones o entitats amb ideals religiosos o socials. Si bé les privacions i limitacions materials marcaven el dia a dia, els habitants suplien les mancances amb solidaritat, enginy i imaginació.

El 21 de febrer de 1957 a instància del Govern Civil, i a petició del Ministerio de Vivienda, es va requerir a l’Ajuntament de Girona un informe sobre els habitatges insalubres de la ciutat. Es pretenia preparar i executar un pla de tres anys per aconseguir l’eradicació i desaparició total de les zones insalubres habitades. En la petició també s’indicava explícitament que es realitzés un plànol de les zones indicades i que s’acompanyés de fotografies, i s’indicava explícitament que fossin numerats els habitatges, tot procurant que es mantingués aquesta numeració i que no es permetés la construcció de noves edificacions, sota responsabilitat del mateix ajuntament.

Portada de l’informe del Plan Estatal de Desaparición de Zonas Habitades Insalubres, 1957.
AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Plans especials i de millora urbana, reg. 11661)

El mes de març de 1957 els serveis tècnics municipals, en compliment del requeriment, van elaborar l’informe Sucinta información sobre el grupo de viviendas insalubres correspondientes a la zona de Montjuich on detallaven l’estat de la qüestió dels diferents assentaments de barraques de la ciutat incloent un llistat d’habitants, plànols detallats de les construccions i fotografies de la zona.

Plànol de les barraques per l’informe del del Plan Estatal de Desaparición de Zonas Habitades Insalubres, 1957.
AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Plans especials i de millora urbana, reg. 11661)

La venda de Montjuïc

L’any 1955 s’havia aprovat el Pla General d’Ordenació Urbana que declarava gran part de la muntanya com a zona verda amb la voluntat de convertir la muntanya en un gran parc per a Girona. Posteriorment, l’any 1961, l’Ajuntament de Girona va demanar la cessió gratuïta del castell i dels terrenys del voltant a favor de l’ens municipal, però aquesta proposta mai va prosperar.

Així, el juny de 1965 l’Exèrcit va oferir a l’Ajuntament de Girona la possibilitat d’adquirir els terrenys de l’Exèrcit de la muntanya de Montjuïc. En el ple municipal de 9 de juliol de 1965 es va debatre el tema i per unanimitat es va resoldre no acceptar la compra a adjudicació de la Muntanya de Montjuïc per l’import de 3.670.000 pessetes (aproximadament 22.000€). Es perdia així l’oportunitat de donar sortida a una situació enquistada en el temps i s’acabava amb les expectatives dels habitants de Montjuïc de comprar una parcel·la de terreny per edificar un habitatge digne en un indret dotat de tots els serveis.

Així, només nou mesos més tard de la renúncia, l’Exèrcit va subhastar els terrenys. El dia 24 d’abril de 1966 Ferran de Vilallonga i Rosell es va adjudicar la subhasta per l’import total de 5.250.000 pessetes (uns 31.500 €). Un any més tard, el ple municipal de 9 de juny de 1967 va aprovar provisionalment el Pla Parcial de Ordenación del Parque de Montjuic promogut per Vilallonga i la societat URVISA.

Més polèmic va ser l’acord de l’Ajuntament de Girona per vendre a Vilallonga una finca de 90.000 m² de propietat municipal, just a sobre de l’escola de Montjuïc, que es va dur a terme el 16 de gener de 1968. Aquests terrenys, que a l’any 1955 l’ajuntament havia declarat com a zona verda, passaven a ser urbanitzables. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i l’arquitecte Ignasi Bosch Reig van qüestionar l’operació i van acudir als tribunals per invalidar els acords de l’ajuntament. Finalment, l’any 1971 el Tribunal Superior de Justícia va considerar l’operació legal donant la raó a Vilallonga i a l’ajuntament.

Maqueta del projecte d’urbanització de la muntanya de Montjuïc, 1970 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

El 24 desembre de 1971 es va enderrocar la darrera barraca, la primera havia estat enderrocada el 30 de novembre de 1966. Els darrers anys, van conviure els nous habitatges de luxe amb les darreres construccions precàries. Amb la pretesa voluntat de protecció social i per eradicar el barraquisme, els interessos privats van fer fora els habitants de Montjuïc que es van anar traslladant en tongades a habitatges construïts a l’extraradi de la ciutat a llocs com Vilarroja, el Grup de Sant Daniel, Germans Sàbat, el grup Girona per Girona o Pont Major, fet que no va contribuir a la integració social ni cultural d’aquelles famílies. Es posava així punt i final a l’esperança d’un final feliç per als habitants del poble de Montjuïc.

Promoció d’habitatges en venda al barri de Montjuïc, 1980 ca. Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt – Joan Comalat)

Per saber-ne més:

Llorente Valera, Ramon. Montjuïc: la història d’un poble. Girona: Ajuntament de Girona, 2007. (Història de Girona; 42)

Reportatge sobre el barraquisme a la muntanya de Montjuïc. 1967. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Obres d’urbanització de la muntanya de Montujuïc. Arribada de l’aigua l’any 1968. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Obres de construcció de la urbanització de Montjuïc. 1974. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

---

[i] Los Sitios. 28/12/1971.