Les corresponsals de Carles Rahola

Anna Gironella.

El fons Carles Rahola Llorens conté 5.893 cartes rebudes per Rahola entre els anys 1898 i 1939, d’un miler de remitents diferents. El volum de cartes conservades en el fons ens mostra -tal com ja van destacar els editors del seu epistolari, Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara (1)- que Rahola era un “corresponsal fidel"; ell mateix reconeixia que “Esmerço força temps contestant les lletres que hom m’adreça (...) és per a mi un deure elemental de cortesia al qual no hauríem de mancar”. Analitzar les seves cartes significa endinsar-nos en la vida cultural i intel·lectual de Girona, Catalunya i més, molt més, enllà, de les quatre primeres dècades del segle XX. Llegir-les fa evident els nombrosos contactes que tenia: «va començar escrivint a les persones que admirava i va acabar sent ell la persona admirada». L’any 1996 les filles de Carles Rahola, seguint les darreres voluntats del seu pare expressades en els seus darrers escrits des de la presó on els deia “Guardeu els epistolaris,” i que “Hi ha cartes d’un gran interès literari”, van donar el seu epistolari i altra documentació a l’Ajuntament de Girona amb destinació a l'Arxiu Municipal. El 2016 el seu net i les seves netes van completar la donació.

Carta de Lola Anglada i Sarriera, 13 de febrer de 1936

Part de les persones amb qui s’escrivia eren dones, de les quals se n’han identificat vuitanta-vuit: un percentatge bastant menor respecte dels corresponsals masculins. Però malgrat aquest nombre exigu, volem fer significativa aquesta presència i activitat femenina en l’epistolari de Rahola, com a testimoni del context social i cultural de l'escriptor. Aquesta migradesa no ha de servir per invisibilitzar-les, sinó per recuperar i reivindicar les dones que visqueren, estimaren, treballaren i escrigueren durant els anys 20 i 30 del segle XX, període predominant en la correspondència de Rahola.

Carta de Teresa Boronat i Fabra, 20 de setembre de 1930

S’han conservat moltes de les cartes que va escriure i rebre de la seva muller Rosa Auguet i Farró i, en menor mesura, de les seves filles Maria i Carolina, nascudes el 1917 i 1923 respectivament, de la seva germana Petra i de cosines i tietes, en les quals s’enviaven informacions de familiars, felicitacions, condolences i records.

Però volem destacar especialment les cartes que li escrigueren moltes altres dones com a president de l’Ateneu de Girona, com a redactor de diaris com Las Noticias, L’Autonomista o les enciclopèdies Espasa i Salvat, o com a amic. Predominantment s’escrigué amb literates -escriptores, poetes i periodistes- i artistes -ballarines, actrius i sopranos; però també amb bibliotecàries, mestres i pedagogues. Com tants dels seus col·legues masculins, li enviaven dades biogràfiques i fotografies que Rahola els demanava per escriure articles i textos sobre elles que publicava en els diaris i enciclopèdies on col·laborava. S’intercanviaven amb freqüència llibres i opinions literàries o concretaven dates i temes per a conferències, premis i esdeveniments culturals diversos. A través d’elles resseguim l’ideari noucentista, la intensa tasca de creació de biblioteques i equipaments educatius duta a terme per la Mancomunitat i, més endavant, durant la Segona República o l’esclat modernitzador d’aquelles dècades que també es perceben en l’obra i el pensament de Carles Rahola.

Entre les corresponsals més prolífiques destaca Caterina Albert i Paradís, amagada com a Víctor Català en la seva obra literària. La segueixen la periodista Maria Luz Morales Godoy, nomenada directora de La Vanguardia col·lectivitzada entre 1936 i 1937; la ballarina d’inspiració clàssica Àurea de Sarrà i la seva amiga grega Nausica Palamas; o la poeta, periodista, atleta i militant feminista Anna Maria Sagi.

Retrat d’Anna Maria Martínez Sagi, 1925-1930 (Sagarra Torrents).
Carta d’Anna Maria Martínez Sagi, des de Barcelona

Una de les constants que trobem en la correspondència d’aquestes dones és que sovint, quan Rahola els pregunta pels seus treballs i biografies, s’excusen dient que llurs vides o obres no són prou rellevants. Algunes d’elles són professionals amb carreres consolidades, però també hi ha noies joves i una nena virtuosa del piano, Emma Gifre. Algunes destacaran més endavant en les seves professions, d’altres se’n perd la pista i no en sabem res més, potser perquè es casaren i abandonaren les seves vocacions o potser perquè després de la guerra es veieren obligades a l’exili o al silenci de les seves idees progressistes.

També s’escriu amb dones que es presenten com mullers o vídues d’amics i coneguts difunts de Rahola, per agrair condolences o per demanar-li suport i col·laboració en projectes diversos, sovint vinculats a homenatges dedicats als seus marits o per recolzar la carrera dels seus fills, com la seva bona amiga Antònia Llop, mare de l’escriptor Tomàs Roig i Llop.

Retrat de grup; asseguda al mig, en primer terme, Gracieta Bassa, 1928-1930 (Autoria desconeguda).
Carta de Gracieta Bassa de Llorens, des de Buenos Aires (Argentina), 1928.

Però les cartes rebudes per Rahola també parlen de sensacions, de sentiments i d’amistat i li transmeten afecte cap a la seva persona i, també, cap a les seva dona i filles. De fet, algunes de les corresponsals amb qui coincidí en algun moment a Girona, envien afectuosos records cap a la seva filla petita, Carolina. D’entre les cartes de tipus més personal, destaquen les de Manolita Carreras, muller del doctor Francesc Coll i Turbau i cofundadora de la Clínica Girona, amb qui compartia reflexions, pensaments i inquietuds.

Les cartes, en tant que recullen les complexes xarxes de relacions entre persones, a nivell familiar, afectiu o professional, són el mirall d’una època i un context determinat. En aquesta ocasió els epistolaris de Rahola ens han servit per aproximar-nos a la participació de la dona en la vida pública, literària, artística i cultural de la primera meitat del segle XX.

Pots veure qui foren les corresponsals de Carles Rahola des del següent enllaç 

Pots veure totes les cartes escrites per dones a Carles Rahola des del següent enllaç

(1) Narcís-Jordi Aragó, Josep Clara (1998). Els epistolaris de Carles Rahola. Antologia de cartes de cent corresponsals (1901-1939). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.