Girona en temps del còlera

Sebastià Villalón.

Les crisis de mortalitat degudes a la pesta van quedar enrere al segle XIX. Després de la Guerra del Francès, la ciutat va recuperar amb força el creixement demogràfic setcentista. Els avenços mèdics van contribuir-hi des de dues vessants. D’una banda, el corrent higienista va millorar la prevenció de les malalties; i, de l’altra, el descobriment de les primeres vacunes va reduir la incidència de malalties com la verola. Per exemple, Catalunya i en concret la regió de Girona van ser pioneres a Espanya en la introducció del vaccí de la verola, gràcies a l’actuació de metges com el gironí Narcís Porcalla Cros.

No obstant això, va seguir havent-hi brots de verola, hepatitis, xarampió o còlera. Especialment greus foren els brots de còlera dels anys 1854, 1863 i 1884. Bona prova d’això és el notable volum documental generat per l’Ajuntament de Girona durant els episodis de 1854 i 1884.

Ban municipal de 1854

La documentació relativa a “Epidèmies i contagis” dipositada a l’AMGi il·lustra les solucions aportades pel corrent higienista. En aquest ban de 1854 s’insistia en la necessitat de netejar les cases i millorar les condicions de salubritat de la ciutat. En reiterades ocasions al llarg del segle XIX s’insisteix en això i en pintar amb calç les façanes de les cases de l’Onyar a fi de desinfectar-les. Un riu que aleshores era un focus de malalties, perquè les clavegueres de la ciutat seguien abocant-hi directament les immundícies.

Les cases de l’Onyar pels volts de 1960. Ajuntament de Girona. CRDI (Marcel Prat Prat)

Les primeres mesures preventives no anaven del tot mal encaminades. Però les autoritats civils i sanitàries de l’època desconeixien que l’aigua contaminada transmetia el bacteri del còlera. En lloc de millorar aquest aspecte, insistien en pràctiques típiques de l’Antic Règim com les fumigacions amb substàncies odoríferes i antisèptiques o, tal com es pot llegir en el punt onze del ban abans esmentat, en la prohibició de comercialitzar aliments de mala qualitat o sense el punt òptim de maduració.

Tampoc sembla gaire encertat el confinament dels malalts en cases allunyades de la ciutat per por al contagi, com la que es va establir a l’Avellaneda. Ara bé, tenir els malalts junts en llatzarets o hospitals podia ajudar a unificar el tractament i concentrar els esforços. Per exemple, la Junta de Sanitat s’encarregava de comprar grans quantitats de gel per rebaixar la febre dels malalts de còlera.

Lliurament de gel a Ramona Galceran, malalta de còlera, 3 d’octubre de 1854

Els metges dels hospitals recorrien a fórmules magistrals, si més no curioses, per combatre la malaltia. Uns remeis, doncs, bastant allunyats dels actuals sèrums a base de sals i glucosa que eviten la deshidratació per diarrea aquosa i dels antibiòtics, que no es descobriran fins a la dècada de 1930.

Medicaments despatxats a la farmàcia de Francesc Antoni Carreras, 1854

La historiografia ha valorat positivament el treball dels metges higienistes per contrarestar aquesta i altres epidèmies. Gràcies a l’extensa biblioteca del metge gironí Josep Pascual Prats, disposem de la Historia del cólera-morbo epidémico, que invadió la ciudad y partido de Gerona en el año 1854, escrita pel també metge gironí Josep Porcalla Diomer (fill de Narcís Porcalla). En aquesta topografia mèdica es descriu la incidència de la malaltia a la ciutat de Girona: Porcalla creia que el barri de Sant Pere era el más atacado por ser el punto de la ciudad en donde vive más gente poco acomodada, y el que reune peores condiciones higiénicas (p. 10). Històricament les classes populars han estat les més castigades per les epidèmies, però en aquest cas també hi podria haver influït la proximitat del barri al riu Onyar i la contaminació dels seus pous per filtracions.

          AMGi. Biblioteca (Fons Josep Pascual Prats)                         Dades sobre l’epidèmia de còlera de 1854, Josep Porcalla

Josep Porcalla s’encarregà de recopilar les dades entorn del brot de 1854. L’estadística, com ara, es va convertir en una poderosa arma per lluitar contra les epidèmies, prevenir brots i tractar infeccions cròniques. En aquest recull es detalla, per exemple, el nombre de malalts i defuncions a causa del còlera, i llur estacionalitat. Concretament, a causa de la pandèmia, entre agost i octubre, van morir 158 persones (un 1% del total la població). El pic de contagis i morts es va produir el setembre: 318 malalts i 80 defuncions.

Però mesurar el fenomen epidemiològic per si sol és insuficient; calen altres coneixements per entendre les causes de la malaltia. En aquest sentit, la conclusió a què arriba Porcalla és prou indicativa: “¿el cólera puede propagarse por infección? (...) Solo por el intermedio del aire es como el cólera ha podido transportarse del Asia a Europa.” Així doncs, haurem d’esperar una mica més perquè la ciència faci diana.

L’obtenció d’aigua potable va ser el principal cavall de batalla per erradicar el còlera i altres malalties infeccioses. Ajudaren a la seva potabilització els anàlisis microscòpics de les bactèries de l’aigua i la utilització de clor per desinfectar-la, paral·lelament a la instal·lació d’aigua corrent en les llars. A la fi del segle XIX, a més, el corrent higienista va millorar la salut de les ciutats intervenint en cementeris, escorxadors i altres serveis públics que tradicionalment havien estat un focus de contagi de malalties. Amb l’entrada del segle XX, el temps del còlera arribava a la seva fi.