Fina Navarrete.
El 21 de juny de 1971 el ministre d’Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora Mon, va inaugurar el tram de l’autopista A-17 entre Maçanet de la Selva i Girona-nord. Al matí el ministre va visitar les obres de construcció de diverses infraestructures a Girona com la via elevada del tren, el pont de l'alferes Huarte i el pont de l'Areny, sobre el riu Onyar. Després d’un dinar a Lloret de Mar, les autoritats es van desplaçar a Vidreres per obrir i presentar els nous accessos al litoral i, més tard, a Maçanet de la Selva per inaugurar el nou recorregut de l'autopista AP-7, entre aquesta localitat i Girona Nord, que suposava la connexió per autopista entre Barcelona i Girona.
Sortida Girona Sud de l’autopista abans de la inauguració, 19 de juny de 1971.
Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Crescenti Miró)
L’acte d’obertura es va celebrar a l’àrea de servei de Maçanet de la Selva; hi hagué diversos parlaments, el lliurament d’una medalla commemorativa i un aperitiu. A les autoritats locals gironines, encapçalades pel governador civil, Victorino Anguera Sansó, el governador militar, José María Tomé Marín, el president de la Diputació, Pere Ordis Llach, i l'alcalde de Girona, Josep Bonet Cuffí, que havien acompanyat el ministre durant la jornada s’hi afegiren el governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros, i l’alcalde de la capital, Josep Maria de Porcioles Colomer, a més del vicari general de la diòcesi de Girona, Josep Maria Taberner, en representació del bisbe, i el president de l’empresa “Autopistas Concesionaria Española, SA”, Josep Ferrer Bonsoms, entre d’altres.
El ministre d’Obres Públiques inaugura els nous accessos al litoral a Vidreres,
21 de juny de 1971. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)
Pont de l'àrea de serveis de l'autopista AP-7 a l'altura de Maçanet de la Selva, el dia de la inauguració,
21 de juny de 1971. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)
L’ocasió ho mereixia perquè, tal com recollí la premsa, era la primera vegada que dues capitals de província es connectaven per autopista. Per aquest motiu, després de la inauguració i de recórrer l’autopista fins a Girona, la comitiva es traslladà a la seu del Govern Civil on se celebrà un acte d’agermanament entre les ciutats de Girona i Barcelona.
La construcció de l’autopista A-17 s’inscrivia en una campanya per millorar la xarxa estatal de comunicacions per afavorir el transport de persones i mercaderies i, també, per facilitar el desplaçament dels turistes dins el territori, en un moment en què el turisme s’havia erigit com a motor econòmic de l’estat, especialment de la costa mediterrània. En aquest sentit, cal recordar que el mateix 21 de juny el ministre va inaugurar, a Vidreres, els nous accessos al litoral, en el marc de la presentació del Plan de Accesos de la Costa Brava per connectar els municipis turístics de la zona amb els principals eixos viaris.
Presentació del Plan de accesos de la Costa Brava per part del ministre d’Obres Públiques,
21 de juny de 1971. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)
L’autopista A-17 havia de discórrer entre Barcelona i La Jonquera i, d’allà, enllaçar amb l’autoroute francesa A-9. El primer tram de la infraestructura, entre la Barcelona i Granollers, s’obrí el 1969 i l’any següent, el 1970, s’obrí el recorregut entre Cardedeu i Maçanet de la Selva. L’obra no es completà fins el 1976. Van ser, en total, 146 quilòmetres d’autopista de 31 metres d’amplada –comptant els dos carrils per a cada sentit de circulació i els vorals-, que passaven per 21 termes municipals i que van suposar l’expropiació de 679 hectàrees de 1.468 finques. Avui forma part de l’AP-7 o autopista del Mediterrani.
Pont de l’autopista en construcció a Sarrià de Ter, 10 de març de 1971. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)
Tot i la importància estratègica de l’obra, l’estat va haver de recórrer al capital privat per a poder finançar la seva construcció, atès que no disposava de fons públics. Això significà que empreses privades efectuessin les inversions necessàries, incentivades per exempcions fiscals, bonificacions i avals per part de l’estat, a més de l’establiment de peatges que quedarien en mans de companyies privades. En el cas de l’autopista A-17, el febrer de 1967 es va adjudicar la concessió de la futura autopista entre Barcelona i La Jonquera –i també la de Montgat a Mataró- a Bankunión per un contracte de 37 anys que havien de ser “improrrogables”. Un any després l’empresa va constituir Acesa (Autopistas Concesionaria Española, SA).
Part de l’opinió pública del moment veié amb resignació l’establiment de peatges i manifestà el contrasentit entre els beneficis privats i el profit públic, ho manifestava Pius Pujades el 17 de juliol de 1971 en un article a Presència “L’autopista és un negoci i ha d’ésser rendible. Tothom d’acord. Però és clar, també és un servei públic, dic jo.” Aquesta resignació aviat es convertí en rebuig.
Vista d’un peatge, 2015. Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt – Òscar Espinosa)
D’ençà de la concessió dels primers peatges a les autopistes catalanes, el seu manteniment i la necessitat o no de prorrogar-los ha centrat nombroses protestes ciutadanes i debats polítics. Després de diverses pròrrogues, el 1998 s’acordà posar una data final a la concessió dels trams catalans de l’AP-7: el 31 d’agost de 2021.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada